El pes de la gravetat

Estirada sobre el sofà, deixava inert el seu cos sense esma de fer res. El dolce far niente s’havia apoderat d’ella i no obstant això, estava en aquell camí de trobar la calma i potser fins i tot el nirvana. Era temps de vacances, era temps de descans.

En el seu dia a dia diari i vital, mirava mil cops el rellotge, sempre cronometrant les coses futures que encara havia de fer. Es nervis, les presses, la sensació de no arribar a enlloc la posseïen i la sotmetien a aquella pressió que gairebé tots els éssers humans del primer món patien. Una malaltia a la qual ningú hi buscava cura.

Senties a dir discursos buits sobre el carpe diem, viu el moment, etc. i esclaus de la velocitat del temps estàvem lligats de peus i mans a terra, amb el pes de la gravetat.

I és que era prou greu i de vital importància que la societat capitalista es mirés al mirall i aturés aquell just in time que estava emmalaltint la societat d’estrès i depressions. Una societat infeliç, és el que érem. Ras i curt.

 

Peus nus

Caminava descalça per la sorra tot vorejant la platja. Saltava cada cop que venia una ona i deixava anar una rialla. El perfum a sal i el cel encara a punt de despertar la duien a un altre món encara per descobrir.

S’aturà, mirà la mar fixament com es bressolava amb el vent. Creia sentir una melodia però ja sabia que les sirenes no existien.

El mar, què gran i tan petit alhora. Començà a despullar-se deixant caure la roba a terra, sobre una catifa de sorra molla. Les ones començaren a emportar-se-la mar endins. Veia com la seva roba s’allunyaven fins que la perdé de vista.

I ara nua davant la mar li digué que s’ho podia emportar tot menys la seva ànima. Se submergí cap a la profunditat i ja no va tornar a sortir.

Cercant sentit

Anava despullant-se d’homes a dreta i a esquerra. Tot i saber que podia ser estimada per qualsevol d’ells, tot i saber que podia passar-s’ho bé i deixar-se endur… No podia.

Va ser un fletxasso a primera vista. Però no un fletxasso de cossos sinó d’ànimes. Es va enamorar de la seva forma de ser simpàtica i també del seu caràcter fort. Però allò que va tenir per unes hores es va dissoldre en aquell aigua del riu d’Heràclit que mai no torna. I patint se’l seguia estimant com si el conegués de tota una vida. Sense sentit.

I seguir caminant per la corda fluixa de la fidelitat no demanada però volguda per ella mateixa. No podia anar ni a dreta ni a esquerra, només endavant. I sola decidí passar el cap d’any. Aquell dia que per tothom era especial, per ella seria un dia més.

Un acabament i un començament amb la millor companyia d’un mateix.

Sense destí

Caminava costa amunt a contra sol. La llum l’encegava. Estava cansada, amb prou feines podia respirar, suava. Amb la gola seca i els peus adolorits, continuava el camí sense aturar-se. Era com un tren directe, sense parades.

No mirava enrere per a no convertir-se en una estàtua del sal. Mirava endavant i res no veia. Només sentia la seva respiració accelerada i el batec del cor, com si volgués sortir del seu cos.

Com un nen petit, es preguntava mentalment “quan falta?”. Però una pregunta que es feia inconscientment perquè ni faltava ni quedava camí. No hi havia destí.

I sense destí havia de continuar pujant aquell cim infinit, amb preguntes sense respostes, amb les incerteses que la por posa a prova, amb il·lusions que la ment converteix en miratges.

Però sabia que no es rendiria perquè sinó moriria.

Argila seca

Mirà enrere pel retrovisor i veié reflectida la seva impaciència dels darrers dies. El poder de les hormones la feien rodar amunt i avall sobre un unicorn d’un sínia al compàs d’una música típica d’una fira.

Se sentia malament, tenia un nus a l’estómac que l’impedia respirar amb normalitat. La culpabilitat és un sentiment que pesa molt sobre la nostra ànima i de vegades, per la nostra cultura jueucristiana ens fustiguem de tal manera que som els nostres propis jutges.

Però ja no podia desfer la situació d’argila que havia modelat- Ara el fang era ben sec i la figura un dimoni que atreia totes les seves pors i inseguretats.

Només li quedava l’esperança, aquella dona que es queda i no marxa, quan estàs sola. Mai t’abandona. I a cau d’orella li digué: la propera vegada tingues paciència i tot anirà bé.

No som princeses

No es diu Jordi, el meu cavaller
ni jo sóc cap princesa.
El drac són els problemes
que sempre emmudeix el temps.

La rosa té espines
i a voltes et punxes,
La rosa és la vida
i a voltes et dóna alegries.

No en som conscients,
de l’amor que ens envolta.
Caminem amb un rumb fix
sense pensar que res és infinit.

I de sobte, un dia ens recorden
que estimem i ens estimen.
I de sobte, al dia següent
tot s’esvaeix
i la rutina torna punyent.

Cada dia és sant Jordi,
almenys cada dia ho hauria de ser.

Gaudiu al màxim de la diada
i recordeu que l’únic sentit que té la vida
és l’amor i l’estimació, que són el motor
de la il·lusió.

Amor i estimació per un mateix,
Amor i estimació pels demés.

L’aprenent

Cada dia aprenc coses noves, n’hi ha que sense voler, n’hi ha que a la força, n’hi ha que estava ben calculat i planejat.

“No pots anar amb el lliri a la mà, Carolina”, m’aconsellen sempre els papes quan he topat amb algun obstacle decebedor.

I tenen raó, en part. Però per altra banda, aquest lliri que sempre m’acompanya m’ha permès conèixer gent adorable. Persones amb uns valors increïbles, i dic increïbles, perquè és fa difícil veure aquests valors en una societat que va a la seva, egoista, competitiva, corrupte, insolidària, individualista, etc.

Crec que en el fons sóc una persona amb sort, perquè el fet de conservar els meus valors i ser fidel a les meves conviccions m’ha fet trobar-me en el camí a gent que val molt la pena de tenir-los com amics, al costat, a prop, a dins.

La pintura és d’un bon amic, en Mateu Pujadas, que en el dia del meu 38 aniversari, avui, me l’ha obsequiada. Tots sabeu l’esforç que comporta estar-se hores i hores pintant un quadre. Jo només he pintat un de sol en tota me vida i m’hi vaig estar un any. Valoro molt la generositat i el detall d’en Mateu i si bé el quadre m’ha al·lucinat i m’ha deixat sense paraules, m’ha encantat i m’he sentit reflectida, en realitat el què encara valoro més és el símbol que representa aquest regal, i és l’apreci.

Nedant en el somni

Avui he somniat que nedava per una mar en calma. Primer començava amb crol, després alentia els nusos fent braça, i quan parava motors i arriava l’àncora dins l’aigua, m’estirava sobre el mar horitzontalment i feia el mort amb els ulls oberts, per contemplar la gran força del sol. I de cop i volta, una papallona se’m plantava sobre el nas tot remenant les seves ales policromes.

 

Sense pressa

Sense pressa, deixant la impaciència presa pel temps aturat, Diluint els pensaments que pertorben la calma, en què les neurones s’entretenen com àtoms que xoquen entre ells i volen crear un nou ordre, un caos fet d’emocions contradictòries. Stop!

L’immobilisme es fa palès quan et miro els teus ulls color d’herba. Una herba que m’hipnotitza i em tranquil·litza. Respiro…, respiro un altre cop i encara un cop més. Tanco els ulls i veig els teus dibuixats a la meva ment, vestits d’un record immediat, acabat de sortir del forn. Great!

Sense pressa, gaudeixo de cada instant insignificant, que passa desapercebut per l’entorn. El faig meu i l’inscric al registre de la propietat. Un instant més al calaix de la meva vida. Keep calm!

I és quan de sobte trobo altres ulls, que em miren, m’assenyalen, em jutgen, sense haver demanat permís. Persones amb una vida pròpia, espectadors de la meva. Porten un somriure a la boca de la que surten paraules dolces i hipòcrites, falses promeses, que amaguen un egocentrisme poc generós. Danger!

Sense pressa, veig com s’allunyen aquells que no se’n surten amb la seva. Que no entenen la meva essència i després del seu intent fallit de manipulació, giren cua no sense abans escopir-me, insultar-me, atacant-me amb una llengua viperina i unes ungles esmolades. Go away!

Sense pressa, ploro en silenci per la tristesa al veure la mediocritat de massa a prop i impotent, l’allunyo de mi, amb fermesa i dignitat. No more tears!

No estic obligada a res, i el què faig ho faig amb la mà al cor. Love is love! Just it!

Matem al drac

Sant Jordi, salva’ns de la desgràcia.
Sant Jordi, escolta les nostres pregàries.
Un drac es vol menjar la nostra llengua,
per emmudir la nostra essència.
Ens acorrala amb la seva força,
i ens espanta amb el foc 
que treu per la boca.
Ataca les nostres escoles,
i els drets de totes les persones,
a cop d’estisores.

Tota la lluita que havíem fet els del poble,
construint una societat en valors,
un estat social del benestar,
digne per viure-hi els nostres nins,
ara s’esfuma com si fos un miratge,
i com si mai no hagués existit.

Sant Jordi, pren el roig de la rosa
i salva el poble de les injustícies, 
de l’esclavatge, de la tortura.

Sant Jordi, pren el saber del llibre,
i mata el drac,
símbol de la dictadura.