2. El rastre d’una silueta insignificant

L’atzar havia fet de les seves, com un joc de daus que acaba resultant una combinació perfecta. Destí? No creia en el destí, perquè res estava escrit. La coincidència era casual, i la causalitat no tenia res a veure.

Havien topat en temps i espai, i eren com un sistema d’equació en què les dues variables tenien el mateix valor. Però no tot és tan simple. No es tracta d’aïllar la incògnita perquè de vegades no hi ha solució. I aquest sistema no es podia resoldre.

Ell, amb el cor esquerdat per la meitat, en què la meitat dreta pesava més que l’esquerra. Una vida estable, amb una dona, companya del seu dia a dia, mare de les seves filles, fent camí junts dins una normalitat segura des de feia molt temps. Ell ho tenia tot, no necessitava res més. Només calia que valorés la seva riquesa, la seva fortuna i matés aquell sentiment que bategava des de l’altra meitat del seu cor, l’esquerra.

Jo era aquella part esquerra, amb la diferència que el meu cor bategava a mil per hora, tot sencer, per ell. Havia estat egoista havent volgut obviar la realitat d’ell. Havia fet ulls cecs davant els seus principis i la causa és que el que sentia era tan fort, que havia tapiat tot impediment que podria existir entre ells dos. Un gran mur impossible de saltar, impossible de derrocar, impensable de fer malbé. Era una família el què estava en joc i ella no seria mai la causant de fer mal a un equip que funcionava i era feliç.

Els sentiments juguen males passades, però ara havia de ser conseqüent amb la seva consciència i escoltar-la. Aquell ocell ho tenia tot i ella l’havia de deixar seguir volant.

I entre una tristor amarga, es deixava consolar per aquell miratge d’una realitat que havia somniat però que no havia existit mai… Ni existiria.

La vida és així. Tancaria portes i miraria només el seu propi horitzó. Caminaria lluny difuminant la seva silueta que moriria en un punt en què ja la vista no podria percebre mai més.