5. La dona de fang

La força que produeix la curiositat pel món de les emocions, l’endinsà cap a un pelegrinatge en un món diferent i nou per a ella. Tenia els peus descalços i la seva túnica cobria tot el seu cos. A cada pas hi clavava amb fermesa el bastó, l’únic company de viatge. Els paisatges eren tenebrosos i foscs tot i que a trencar l’alba, cada matinada de cada nou dia que estrenava el sol, la llum feia una clariana a l’horitzó. I és que aquesta era l’empenta del seu pelegrinatge.

Aquell dia de principis d’any, en què potser una nova era trauria el nas, tot semblava diferent. Les olors eren putrefactes, la foscor era més fosca encara. El fang feia relliscar els seus passos descalços i a cada cop que queia a terra, s’havia d’aixecar amb l’ajuda d’aquell bastó de fusta de roure.

“Roure” es repetí mentalment. Recordà aquell roure a qui li amputà aquella branca perfecta. Semblava mil·lenari i la seva soca ben arrelada transmetia una sensació de fortalesa i protecció. Hi va dormir molts dies sota aquell paraigües de branques.

Els seus pensaments volaven cap al passat en què els records eren petites riqueses de moments que no tornarien mai més. Se sentí afortunada per poder conservar aquells records, trossets de la seva vida anterior. El present era prou dur com per poder fabricar moments com aquells i per això la seva ment s’entestava en conservar vius aquells moments memorables dins del seu cervell.

Tornà a relliscar i va caure a terra de nou. Prengué el bastó i bocabadada veié com el bastó s’enfonsava. De fet, tota ella s’enfonsava. No hi havia terra ferma sota els seus peus, només una massa de fang fonedissa que se l’engolia lentament. Havia caigut dins unes terres movedisses que l’enterrarien de per vida.

En aquell moment precís, es convertí en fang i es reduí en una gènesi invertida d’un déu que mai no existí.