Fang putrefacte

La tristesa se m’empassa
cada una de les llàgrimes
vessades per cor endins,
amb un somriure a la cara,
-amarg i forçat-
una màscara de cuirassa
que dissimula la debilitat.

No sóc ni més ni menys que
un cervell que pateix
per l’autoexigència,
un cor que s’encongeix
per la insuficiència.

No sóc perfecta,
Però ho intento.
No són perfectes.
Però ho espero.

La tristesa és el fracàs
de la meva esperança,
que morta no és més
que una bassa d’aigua
i fang putrefacte.

L’argila ja no és roja.
Ara negra cerca la foscor.
El silenci, el no-res de l’entorn.