Orgia de versos turqueses

Autors i autores: Ànimes turqueses

És temps de salpar a la mar
És temps de veure el blau al somni dels ulls,
És temps de cercar els nostres somnis
Més enllà d’aquestes paraules humides.
És temps de deixar-nos portar
I de no veure gris l’arc de Sant Martí,
Que ens fa relliscar cul avall pel tubogam sense fi.

No sentis solitud en les ones braves,
Obre els braços als rems amb tota la força
amb amor i tendresa, en temps d’il•lusió i esperances
És temps de vestir-nos d’ones i d’escuma
quan la tempesta que ens manega com titelles,
amb la frescor màgica de la veu del trobador,
agafem embranzida per cercar el somni,
que ens ha de dur a una nova vida.

Miro lluny, molt lluny, amb l’esperança
i són els núvols que ens miren des del cel
i demanem als déus de l’olimp que ens acompanyin
en el llarg viatge enmig de les ones,
al compàs de les melodies de les sirenes sense vel
quan les orelles no poden morir a l’escoltar el seu cant,
fent d’oceans en moviment mars en calma.
canten enyorades per un amor que va marxar
però que tornarà amb nosaltres i encara no ho saben

I les nimfes juguen amb l’aigua dins el ventre
quan els pensaments ens porten a la llunyania
i busquen com Ulisses noves ítaques a cada port
i tornen endavant i van enrere…
com una brúixola amb el nord difós
aprovisionen les esperances.

I així cauen gotetes del cel,
sense saber que són de mel
Mentre la dolçor no delimita,
no té pas marges.
És temps d’esperança,
és temps d’il•lusions,
és temps per a retrobar-se.

I em miro el melic i et veig a tu.
Faig de les il•lusions, el meu nord,
refent el mirall de la esperança,
lluent com el sol més brillant.
No hi ha malaurança,
és una festa orgàsmica.

Plovent amor, començarà a dansar el vent
movent les nostres veles.
A l’esquena del davant,
duc el meu bagatge
mentre la brúixola apunta
a un horitzó color turquesa
i miro només endavant
per tocar la nostra Ítaca,
tacada de mar,
forjada amb els anys,
vers marí endins de l’antic pergamí estelat.
I com a una partida d’escacs, sóc l’àlfil que va creuat,
que amenaça les altes torres de l’orgull
i sedueix als cavalls marins del tauler
Creuat i tocat, perdo el rumb, cap a on vaig?
marejat segueixo…

I deixant-nos envoltar per les nostres experiències,
veig perfectament l’escac i mat del meu destí:
sóc anada i tornada fins trobar l’aturada
en el port de la teva mirada
on es troben les torres blanques
i un dia la mort guanyarà la partida d’escacs
I és quan tot s’haurà acabat.
Però la partida mai no acaba,
malgrat perdem el vers.

I com m’enlluerna veient com em mires!
Obres una mirada dolça,
Una mirada blava,
I novament respiro.
I és en aquest boca a boca que ressucito.
Escalfor al clatell del teu alè,
fredor a la cara de la marinada.
Retrobem el somni que ens acompanya
Trobem al somriure dels teus ulls la balança.
Ara que ve la calma, descanso els rems.
I retorno eternament a la cala de la fada amagada
i belles sirenes guardaran el vers
en cofres de tresors , a les profunditats del mar poètic
on cap pirata no els trobi.

I voldria morir als teus braços, en aquesta cala nostra.
Una munió de follets, al voltant del foc, canten.
Sóc el pirata que mai no roba, si no és el cor.
Com en un pastís, tallo el meu cor i et dono un tros.
El dolç als llavis impregnen el color de la mar blava.
I quatre versos de sang seran recitats a la nostra mar.
i un vegada més diré t’estimo
però mai et diré
que amb un tros no en faig prou,
l’estimo tot.
I tu prens el meu cor,
no me’l robes, ja no,
doncs el pirata és ple d’amor.

I la nit ens convida a descansar.
Somniant desperta, abordo el vaixell fantasma,
d’ànimes inquietes que somnien truites
i robo els grans de sorra daurada del teu cos,
purpurines turqueses mai no obliden
que un dia van naufragar.

Heroics pirates busquen sirenes enamoradisses
que cerquen al seu mariner enamorat.
I un pessic em diu que estic somniant…
no sento cap mal.

Mai no seré el primer, mai no seré el segon,
marxem junts cap a la revolució,
la llibertat i l’amor.

Mentre el roig sorgeix del vers més encès.
Què diran els deus si aturem el pas…
o creiem que n’hi ha prou
amb el poc que hem avançat?

Mentre sota l’aigua una corrent fa ballar als amants
i el reflex de la lluna cau a sobre els nostres caps,
per l’horitzó el sol espia, el vent calma, el mar llisca.
I la flama encén el far al costat d’aquesta terra ferma.

Una dona amb el pit esquerre despullat,
crida al vent: LLIBERTAT!
i el mugró alleta al futur navegant
I el seu cor batega com una explosió a cada pas.
Joves pescadors llencen les xarxes per pescar ànimes llibertàries.
Que per tota la mar ressonen veus espantades,
somnis emmudits, crits de venjança

Però no ho faran mai,
el somni alliberador es colarà per la xarxa
com una fada que llisca bojament trastornada
entre veus sense rostre, ulls sense nines
quan els meus ulls observen el mirall
només et veuen a tu en la llunyania dels temps
ulls que divisen la llum del far,
la llum orientadora en la fosca nit marina.
Trenco altra vegada ones calmes
que guien cap un nou port fantasma.
I és quan la superfície s’endinsa
i s’ofega dins la profunditat,
ha deixat de surar.

Els moments foscos ja no enfosquiran la claror,
de cor en flor, la llum serà infinita, atemporal.
en aigues fosques,enterbolides com un metall
Ens mirarem i oblidarem velles ferides.
Obrirem la llum a la fita.
Però una riallada profunda m’endinsa
en la miniatura del teu reflex:
En aigües fosques,
la llum de tots els temps reunida
en un sol espai sense confins ni marges.

I veig com neix el peix
com ho fa l’univers,
de vers en vers,
de ventre en ventre,
a la profunditat de l’instant etern.

La rosa del vents bufarà
llevant o garbí,
mestral o tramuntana,
més ones i temporal,
no et fiïs mai de la calma.

M’estimo més la tempesta al fons dels teus ulls.
I quan plori la mar, lleparem les seves llàgrimes d’aigua salada.
I dins d’una caragola guardarem els nostres plors,
en la que els teus llavis toquen els meus,
en el mes bell petó del món.

La caragola mai vol posar fi a un poema
fet amb llàgrimes d’alegria
d’un deliri de mar somniat,
el somni de totes les ànimes,
l’aigua salada creadora de vida,
la mar prenyada,
l’aigua primigènia
que il•lumina tots els somnis.

Ara, miro enrere,
tiro la càrrega
i reprenc el viatge.

S’il•luminarà el camí cap a la nostra llibertat
sense pors, sense presses, sense nosaltres mateixos,
marejats per remolins marins de laberints infinits,
cercarem el somni nu i transparent.
Nu i transparent com aquests versos,
són versos i versos on tu sempre hi nies,
de manera eterna…
i es despulla el cor davant el penya-segat,
envoltat de coralls i esculls,
només de tu depèn,
emprendre de nou el vol.

Només tindrem a la nostra ment
les nostres il•lusions,
els nostres somnis més íntims,
aquells que només nosaltres sabem.

I desplego les veles,
que el vent em doni impuls,
per arribar més prest a la fita.
No en tinc prou de rems,
veles amb una roja creu,
quatre barres de sang
sobre fons daurat.

Sense traspassar la nit estelada,
sense trair la companyia d’ahir
mentre els segadors
aixequen les falçs
de rosses espigues.

I com si fos una ploma d’una àliga fosca,
sobrevolo les marees i esquivo les feres.
I les segadores fan llum amb l’escombra de volar,
són bruixes sorgides dels contes d’infants,
ancestrals i màgiques, les seves ungles són com ullals afilats,
esgarrapant el passat errant.

Una àliga fosca i alhora amarada de claror
que observa des del cim més alt perquè res no acabi.
I amb espases de llum obro pas enmig,
ens direm adéu, però sense recança ni usura,
sense més veu que la del xiuxiueig d’un nan empetitit.

Enamoro la gavina tintada de blanc
per vèncer el meu cor pintat de veritat,
que la guerra no esguerri el nostre comiat,
que en pau és més senzill fugir
d’aquest món cap a la sort,
quan arribi la mort
des de lluny,
quan estiguis a l’horitzó…

Àguila! animal savi…
que des d’a dalt
tot observa i tot sap.
No la veiem,
però roman en el cim més alt
contemplant les nostres passes en la vida.

Ei, que ja es hora!
Sortim valents i guardem enyorances!
Més en quin mar sóc?
sobre l’enfonsada Atlàntida terra de mitologies
o encara no he passat les herculianes columnes de l’estret,
blanques gavines volen sobre el meu pensament
mentre intento situar-me enmig de la forta tempesta
I la veritat és que jo continuaré vivint
perquè tu no moris
perquè tu i jo estem sent una sola ànima.

Aquesta tempesta és la mort en vida de les estrelles,
els estels estan en guerra,
plens de gelosies i de covardies,
que la senzillesa de la bellesa guanyi el pols a tanta merda.

En el meu record, esdevindràs perfecta.
I de cop sento la veu de Déu…
ja m’he tornat boig.
És l’hora on morirà la mentida, on la llengua reviurà
i la mirada fixarà els vents de la nova utopia.

Boig d’esperança, boig de joia infinita
perquè sé que acabarem amb tanta guerra,
amb tanta fam i amb tristesa,
canviarem el món, casa nostra,
perquè tothom hi visqui de manera harmònica.

Avancem per camins d’aigües,
obrint escletxes, fent grescada, tocant gralles.
Les escletxes donaran pas a la tendresa
de la bellesa feta deessa
de llargues nits sota la lluna més plena i màgica,
la que esguardes al teu ventre de segles turqueses.

Cartògrafs i savis grecs em donaren valuosos mapes
per on navegar el vers que m’acosta al teu amor,
belles mitologies gregues i oracles per entretenir el meu navegar.

Ja no hi haurà democràcies ni repúbliques ni dictadures…
tot són fal•làcies gregues.
El nou món el regirà la utopia fent les ànimes lliures.
La utopia sempre ha estat realitat en tu,
només havies de desitjar-la perquè tot fos possible.

Només jo puc decidir. Ningú farà el camí per mi.
Bogeries dibuixades en la ment dels caps coixos
mentre les ànimes dansen al so del tabal.
I de les meves ferides,
en sortiran flors que et cantaran lloances.

Mentrestant, ja ho saps tu,
navegarem a vela o a rem,
sols mai no ho estarem,
mai naufragarem,
la veritable llibertat
és sentir-nos del tot alliberats,
de fal•làcies, de democràcies, demagògies folles.

L’oracle ha dictat sentència:
el somni serà presència!
I els auguris fan saber
que si cal tindran resistència.

La veritable llibertat és precisament allò
que tu fas possible dia a dia,
vivint el somni com si fos l’autèntica realitat.

Renaixerem de les cendres eternament.
La república turquesa s’alçarà victoriosa sobre la tirania,
versos esdrúixols, sonets i decasíl•labs ompliran la nova legislació,
mentre la brúixola assenyalarà el camí a utopia.

Imagina, tot és utopia,
hi ha un lloc, molts llocs, tants llocs
on començar la nova via,
calçat sabates d’or
per fer-ne estrelles la vida.

No miris enrere.
No miris el teu passat.
Sempre endavant.
Gaudir sense penes ni pors.
Tot és possible.
Un somni, una vida.

Buscant la utopia, sí, a vela o a rem,
hi trobarem oasis marins
des d’on edificarem el nou món que ja ens espera.
I aquesta bruixa que indica l’esgarrifança de cada traç,
de cada mapa, guariré el vers amb una força inaudita,
després de cada besada sorgirà la revolta,
a cada carreró, cada plaçola.
I així vull morir:
sempre retornant a Ithaca.

I qui no obri els ulls,
continuarà cec al derrotisme,
conformisme i esclavisme persistent.
Enrere els veig.

Un moment faig escala a Atenes
impregnant-me d’antics versos aristotèlics i platònics,
mentre el retrovisor del geni de la làmpada està actiu,
més tard emprendré rumb a Egipte
per observar la bellesa piramidal,
faraònica vora el gran Nil.

I avui has plorat llargament,
però no en va,
les teves llàgrimes seran els rius
que ompliran el mar d’aigua per les nostres vides.
Fluiran per les viles, per les venes,
pels canals, vora els fanals,
per arreu sense mai dir l’últim dels adéus.

Mentre es colen les ànimes entre el desert de la mirada,
els esclaus guaiten de reüll com els furtius maten els natius,
mentre els furtadors de les ànimes esclavitzen el calze sagrat i oníric.

En aquesta vida no valen porucs ni avariciosos.
El que val la pena és la valentia.
Gent valenta, amb ganes, amb il•lusió, amb empeny, amb coratge
…i sobretot amb molt d’amor.

Atenes, Constantinobla,
Sardenya, Sicília…
a cada port perdo un amor
s’encongeix el meu cor noble.

Les ànimes es banyen
en la nocturnitat de la mar,
i ja saps que la mar és l’amor,
l’amor que infantarà
tota l’energia renovadora
i tota la tendresa.

Una mar de sofre,
consumirà les nostres ànimes.
Florirà un munt d’abraçades
i la llum estreta escalfarà
la por a la recança.

I els dofins m’alçaran
i saltaré ona a ona
fins arribar a la teva vora,
per no sentir-me mai més sola.

I ens despullarem de cos i ànima
per banyar-nos enmig del mar turquesa.
Mentre moriran els personalismes i els personatges
amb afany de sentir-te només per ell o ella,
més enllà de la utòpica lluita
envers els tirans que ompliran de ceguesa
els pantans on hi ha mars.

Obrim a l’aire portes,
obrim finestres,
tirem panys, claus,
agafem les eines!

Moriré a la mar turquesa…

Les piràmides ja no cercaran el cel,
seran foses per l’onatge més gran,
quedant en res…
sorra fina del desert…
una duna més.

Gaudiré d’un ponent turquesa
fins el meu ocàs.
Esperem amb els braços oberts
l’empenta de la ventada.

I experts navegants s’endinsaran
per trobar al fons de cada ànima turquesa
com si fos un viatge submarí
el tresor més marí,
el d’un any sencer de poesia
que avui celebra aniversari.
Tots som del mateix equip,
no hi ha competició,
no hi ha adversaris

Un mar turquesa i celestial,
un mar immens que ens acarona
amb onades salobres,
i uns fanals,
on dormen els segles pretèrits,
il•luminen el camí cap a una vila
entre penombres on tu m’esperaves.

Amics, amb el suor de la cordada,
soldarem la nostra amistat.
Lluitem per la nostra senyera,
per la nostra pàtria.
Demostrem al món el que som.
No morirem pas,
perquè som autèntics lluitadors de la vida.

Desconeixem la paraula adversaris
Estimem-nos i celebrem aniversaris,
que el vers turquesa ens uneixi per molts anys,
germans del somni poètic.

I amb pas de marató aixecarem la polseguera
i ens veuran des de l’altre horitzó.
I ja no estarem mai més sols,
no hi haurà individualismes,
perquè s’esdevindrà la solidaritat total,
la comunió de les ànimes en la gravetat dels segles.

El passat no haurà estat en va,
la sang vessada serà ajusticiada.
El vers seguirà fluint com una ona,
ens portarà a bells ports,
amb la sang vessada,
forjarem un futur de glòria

A mi un somni mai no em cansa
i malgrat la meva barba
sóc infant en la mirada.

Com vampirs pairem l’onada passada
i als ulls de la nuesa escopirem el relat,
navegant mediterrània enllà
partirem junts tots dos
vers els llunyans confins de l’amor.
Vaixell de Grècia que no t’enfonsi el tro,
infla les veles que anem al mateix port.

Somiar , desitjar ,……tot és començar !
el vent salat ens alimenta,
les ones ens guien,
prenem el timó
a l’horitzó….
…la llibertat  Mostra’n més…

De l’amor que ens porta a terra ferma
cap a un país encara llunyà…
i tot arribant, el sol vergonyós surt rere la mar
i davant, la terra daurada, la sorra calenta ens espera…
bon despertar!!!

És una illa blava, d’ulls d’arena i pell de somni
i en una iconografia submarina,
es revelarà el misteri de la nostra existència.
La nostra ploma suca la tinta de les llàgrimes
i escriu retines del futur tatuats en el record.

I ara, mirada clara, fem ponts, netegem camins,
seguim la nostra estrella a l’infinit.
Les nostres passes sempre acompanyades
ens duran per fi al destí.

I els teus ulls son estrelles noves
i amb pols d’estima farem un nou univers
teixit amb cada vers.
Un destí forjat per la vida,
en la immensitat de les nostres ànimes,
fent un univers on el vers ja no sigui somni…
sinó que sigui tan sols vida.

I on la vida quedi atrapada
als teus llavis… per sempre.
On juguem amb el nen
que duem dins la mirada,
dins l’ànima pura.
i esculpim amb petons
l’efímera bellesa del silenci…
de mots muts i pensaments
enllaçats per la telepatia
de mirades que no és miren
però se senten a la llunyania
fent dels silencis, la millor companyia.

I després de tot això …
quê ens quedarà sinó el record?
Res més…
I amb els records atrapats en el temps,
tornant al present com regals embolcats de carinyo..

Ser, estar, sentir, ..
inspirant pau
expirant amor
respirant vida
fragàncies d’un anhel
que poc a poc ens arriba.

Ja mai els llavis d’un altre em prendrà els petons,
els petons que guardava per a tu…
…de carinyo i d’amor
perquè sense amor
els regals i la vida
i tu i jo…
no existim,
som només poesia.

Què dic poesia?…
La vida només és un malson…
quan se’n va l’amor.

I vull ser ona ferotge
acariciant la costa.
Un estira i dos en ronses.
I vull ser costa acaronada per tu,
per ells i elles, per tots…
sense pausa.

Una baldufa que gira i gira,
agafo aire i no en tinc mai prou.
I vull ser remà de pau, refugi de tendresa,
lloc de retrobament, lloc de carinyo,
per a ànimes turmentades… com la meva.
I trobar-te, i trobar-me i ser feliços…i viure.

No demano més que tancar la porta al turment
i trobar repòs en aquestes aigües manses,
decidir, aprendre…
fer camí entre onades lliures
mirant sempre l’horitzó,
on el sol s’amaga i torna a sortir
i com ell caurem i ens aixecarem
…gaudint els preciosos paisatges
que la ruta ens portarà…Mostra’n més
I no farem cas dels silencis cruels,
perquè són amics del que no és correcte.
No sé decidir, no sé aprendre…
faig el camí entre onades i em caic,
miro l’horitzó i no veig res,
el sol s’amaga però ja no en sortirà més.
I sí, caurem però ja no tindrem força per aixecar-nos.

I demanarem rescat al somni,
que ens alçaré a una altra esfera,
perquè aquesta està podrida per dins
i es mor per fora.

I arribarem a un país de meravellós…
on tot és just,
i l’ànima és lliure
per desitjar somnis impossibles.

I renaixerem de les cendres
I la foscor de la nit una llum tèbia,
Que cada cop ens escalfarà més,
A l’alçar-se l’astre rei.

I farem que el temps no corri
sinó que passegi amb nosaltres
dins les esferes de l’amor on tot serà llum
i no hi haurà lloc a la nostàlgia.

Que no tingui mai repòs l’esperit obscur
que abans em maleïa
i vagui eternament per les tenebres de l’oblit.
Que la força del vent ens netegi de tanta incomprensió,
de tanta mediocritat…de tanta merda.

Ara, fem una parada,
agafem aire fresc
i anàrquicament fem via…
del somni fem realitat,
de la realitat esperança
i de l’esperança un nou dia.

I recomencem un nou dia per embellir-lo
amb la vellesa del temps que fa dels segons moments eterns.
on la veritat és més forta i la llum acaba enlluernant
i destruint els designis de la llei del silenci.

El nostre exèrcit reconquerirà la ciutat perduda
Dels sants seguits per la llum eterna.
Amén…

Allà les lleis son justes,
i els somnis realitzables,
i el nostre amor estarà harmonia
amb tot l’ entorn, bell, infinit i fidel,
formós com la posta de sol reflectida al mar,
amb empenta com la tramuntana
i al mateix temps tranquil
com les aigües manses
després d’ una tempesta.

Tenim la sort de ser formigues anàrquiques
que fem de les distàncies
proximitats coordinades,
com una bandada d’aus
amb una branca al bec,
fem de la pau la nostra única bandera.

No vull nius d’or, no vull banderes,
no vull lleis eternes,
No vull deus ni senyals,
no vull jugar a la gallineta cega.

Soldats de l’amor lluitant amb germanor
per un somni somniat des de l’origen de tot plegat.
armats amb la seguretat caminem sense escut i sense por,
mostrant el nostre pit nu a l’armadura de la fatalitat.

I reviurem de la foscor del temps perdut
i serem essers indecents, bocamolls…
i serem immortals al costat d’en Lucifer.
I ben lluny del bé i el mal,
trobarem la virtut fugitiva
que romandrà tranquil•la al nostre costat.

Ja en tenim prou de paraules buides de sentits
plens de gemecs volem parlar
i que ens entenguin sense haver de cridar
sense haver de suplicar…

Blanc i negre no existeixen,
tot són tonalitats de grisos…
perquè l’esperança perduda
ens espera amb els braços oberts,
mentre els maliciosos esperits
d’un llarg i obscur túnel de mentides,
ens miren i veuen que l’amor, la paraula, la lleialtat
a una creença existeix de veritat.

Ens refugiem sota L’ARC
que amb tots els colors
impedeix que els vòmits forans
taquin la nostra pell.

Som un ramat de gossos dàlmates
que ens pensem xais amb taques.
Perquè intentem cercar a voltes
el que no té resposta….
produïda per les misèries dels altres…
Deixem-lo així i cerquem la nostra llibertat
que ens vindrà quan no depenem de les idees pertorbadores
que del mal són presos els que són del nostre interès…
Donem la volta…!!!!!
A volta la fan els ulls
quan descobreixen un nova posta.
Amb la pressa de retenir dins la nineta
la fràgil lluentor mate del nostre record.

Vull deixar-me portar,
vull tancar els ulls
i tenir la esperança de que quan els obri
estaré en un lloc on jo seré jo,
sense cap etiqueta imposada.

De sobte tot canvia,
barregen colors,
atapeïm paraules,
Ens mirem els ulls,
saltem camins,
hi ha un gest d’il•lusió
en tots els racons dels marges.

Som suïcides del Temps.
Ens hi estrellem, lliures
com la mosca entabanada
que frisa per entrar -vidre enllà-
cap a la felicitat…,
…a la casa d’olors gustoses.
Nosaltres, tots Innocents,
en trencarem el cristall
i ferits de talls sagnants,
n’alliberarem l’arena.Mostra’n més…

En silenci, distreta
tanca els ulls, no pensa.
Sap que ja es fa fosc, que queda poc camí
Durmiteja, que ha de dir adéu
que la vida és molt maca.
…Però que ha de dir adéu.
La mantellina l’escalfa, arriba la nit.
Al llit, encongida la iaia besa una creu.Mostra’n més…

Ni sang, ni son,
les ferides estan curades
però la cicatriu queda marcada
al costat del teu tatuatge.

Digues-me com et dius ara!!!
Ahir tenies altre nom.
JOAN em posà la mare.
Però jo volia RAMON.
Però tu digues-me com vulguis
…Que si m’agrada responc.Mostra’n més…
El nom dóna igual.
El sentiment es el que val.

Agafa fort les reien des del cavall,…
i amb totes les forces crida… crida, crida,…
Sóc jo mateix,… no n’hi ha un altre…

I tu qui ets? L’amor, l’esperança….

És temps de salpar a la mar…
…mai és tard si la dita és bona

El somni turquesa és una ma estesa,
és la força i l’esperança,
barreja de calidesa i nuesa,
a l’abast dels estels,
és una flama encesa.

Infinit univers,
cel obert ple de llum,
vers a vers,
vol lliure pel passat i el futur,
viure el moment que és present.

Estones guanyades al temps,
sentiments, emocions i ben trobades,
regal meravellós,
preciós racó de l’univers,
moments bons i millors.

Immensa font d’energia,
el turquesa, somni de somnis,
sempre roman a bon port,
ens gronxa i ens acarona,
fa realitat la utopia.

Un any que és tota una vida,
aquest somni no té mida,
llarga vida,
feliç aniversari,
que aquest viatge mai no pari.Mostra’n més…

Tots som tots, tu,
tu mateixa i cada u cada qual,
però marxem sempre endavant…
Quan de cop et vegis interromput en la teva marxa,
alça el cap, respira a fons i continua caminant
tranquil•lament cap el rellotge
que avui també tocarà les dotze.

I marxem cap al rellotge
Xino-xano… fent zigh-zag
pero i si el rellotge es para
i no arriben mai les dotze,
llavors cap a on caminarem?

Caminarem cap a un món color turquesa…
on les hores ni els minuts no passen,
no ens calen perquè allí tot és infinit com l’amor,
només hem de sentir i les passes ens portaran soles.

Gràcies per indicar-me el camí.
Quan un està perdut necessita l’ajuda dels altres.
El camí es fa feixuc i gràcies al color turquesa és més fàcil arribar-hi.

I arribarem encara que el camí sigui llarg
i de vegades sembli que estem sols i perduts
sempre trobarem una mà amiga
que ens retornarà al camí.

Quan vegis lluir l’hora amb el blau de Turquia,
sabràs segur que no s’ha aturat,
que la marxa no era envà
i que la recerca era molt més que un diàleg…

Somnis dolços de bells colors
empren la teua mirada de dolçor,
somnis de mar daurada
farcits de bells mots
per omplir nits i dies
…de temps, d’il•lusions,
somnis per omplir paisatges
de sentiments, d’energia
de color turquesa per salpar
a la mar sense cap incertesa. Mostra’n més…

Imaginem mans obertes
Imaginem claror del sol,
Imaginem paraules dites
Imaginem llavis molls,
Imaginem l’esperança
…Imaginem camins de pols,
Imaginem paper blanc puresa
Imaginem llapis amb mina rebel,
Imaginem despertar un dia
Imaginem un nou mon que es mou,
Imaginem el teu somni turquesa
Imaginem qual somia tothom

Gràcies per tant…Mostra’n més…

Somnis plens,
lluna errant,
passat constant,
dia de llums intenses,
segles de passes llargues,
de llargues presses,
de curtes instantànies,
de llibres lliures,
de tants instants,
il•luminant-nos…

…il•luminant-nos la pell,
l’ànima, el cabell…
Somnis plens que deixen empremta,
que arrenquen la por
i ens donen força i saviesa,
perquè arribem a la fita,
la fita del saber,
la fita de la vida…
que és l’amor incondicional
I el demés tan si val!Mostra’n més…

El cap ha deixat de ser un trencaclosques
i només li falta una peça per encaixar
I és la teva essència que un dia et varen robar,
no volies ser un robot, no…
no volies ser mecanitzat.

Saltant-me les normes de la comunitat,
cercant la peça abans
que mecàniques andròmines no t’amaguin
el cau del robatori.

I és que mai el poeta no esdevindrà robot,
els versos són massa humans
i esdevenen follia i orgia a voltes,
en fi un robot no pot, no pot…

I el poeta és una punta d’iceberg,
la resta està amagada sota un mar blau
com els ulls poètics de la bellesa extrema.

Ep, on sou ànimes navegants?
Enredades a xarxes enigmàtiques
fent del nus una nova forma d’estimar
Ànimes errants cercant la xarxa
que els lligui al port que han trobat des del mai.
Companys si sabeu el cau de la sirena
amb valtros vull anar
que la voldria veure
però encara hi ha combat.

Poble del blau de Turquia!
encaixem els versos,
lliurem els mots…
el primerenc blavós s’acosta
i el rellotge, la cargola i la imaginació
anuncien que estem vius!

Companys si sabeu on dorm la lluna blanca,
digueu-li que la vull
però no puc anar a estimar-la
que encara hi ha combat.

No pot ser… no!
Al combat li giro la cua,
li dono l’esquena,
li faig pam i pipa!

I per vici,
alterant altre cop les normes comunes,
et diré:
-qui ha nascut per combatre
morirà amb el puny apretat.
elis-elis!

Una gota al mig del mar,
poqueta cosa és…
Un granet de sorra a la platja,
una insignificança de color…
Però si no la poso,
…la gota, el granet,
sempre hi mancarà….
no li dono l’esquena,
més aviat, li dono la mà!

Companys si busqueu les primaveres lliures
amb vosaltres vull anar, que per poder-les viure
jo m’he n’he fet soldat.

Un soldat que solda armadures
de ferralla oxidada
mentre veu molins de vent
i un burro que l’acompanya!
Dolça companyia s’imagina
quan venci el gegants tocats per la tramuntana,
nats entre Cadaqués i Blanes.

La colla de diables s’entreguen
a la festa sense farses,
pujant a munt dels bastons
que fan ball acrobàtic…
I és el meu amic
qui enceta el cant.
És un gegant
a cavall d’un micro,
lluitant amb les paraules
…per modelar els seus sonsMostra’n més…

Esculpint una figura amb ones sonores,
recorrent el seu contorn amb els mots,
fugint de la forma superficial,
corrent una cursa de fons a la profunditat.

Cavaller, burro i armadura
o escultor de sons,
escolta la respiració
a l’acabar la cursa..
amb els ulls tancats
veus la Dolça de Torelló!

I així esculpint mots perfila el poema
que és l¡obra del mot perfecte
on el terrissaire i l’escultor han modelat versets i sonets,
esdrúixoles i belles filigranes,
rimades i no rimades,
amb la sola finalitat
d’ impregnar un color turquesa a l’art.

Ja sonen els cants de les sirenes,
dins dels rellotges de sorra,
amb tendres batecs de no temps,
ja se sent el flaire de les roses
dels vents que xiuxiuegen estimes pels blaus,
ja la lluna pirateja estels per fer fars de llum
que assenyalin els millors camins de somnis turqueses.
Tots a la nau ànimes inquietes….
la nostra druïdessa fa una festeta.
Feliç aniversari!!!!
Terrissaires, escultors!!!
Unim-nos dons i no posem fi!!!

El forn és ple de brases
i les cendres ja no s’escampen.
Ara són els somnis els que han agafat la plaça.
I com l’au Fènix retrobaran la rima que no te el seu nom,
com la fleca que cou el fang, l’escultura restarà ferma.
Ferm és el fang de la veritat primera,
en ell roman estès el vers gal•làctic
que mai no ens oprimeix, sempre lliures!

Lliures d’anar i venir,
de marxar i retornar,
mantenint ben endins
aquest inesgotable canvi
de llum i color,
…d’alegria i de dolor.
Aquesta flama dolça
que empeny la creació. Mostra’n més…

Ferma la veritat
poso la mà damunt la flama encesa
amb la seguretat
que no marcarà la meva pell…

Amb la força justa del pas imparable del temps,
en què la pell curtida es deixarà acaronar per la tènua llum del …
‎…qui manté l’ esperança de que res és impossible
a ulls dels somnis, condicionats per les cadenes
amb les que cadascú lliga la seva pròpia llibertat…
‎…segant-les com qui sega el blat,
hem escapat de les seves presons,
ja mai més serem súbdits ni soldats,
massa mal…

És temps de salpar a la mar….
Temps de pirates intergalàctics…
temps de plagis,
tems d’engany,
temps de crisi.,
…Només l’amor,
la creació,
la bona gent….
no està en crisi.

…noves mirades, nous horitzons…
la mar tornarà a la calma
però les veus no callaran…
i brollarà un nou esperit
de la font de la consciència,
on tots tindrem alguna cosa a dir…

…I allò que direm
tindrà la força del vent,
les veles faran salpar de nou
el vaixell d’aquest somnis turquesa…

Res és impossible,
potser sí…però,
costa tant esperonar
els fils dels somnis,
costa tant menar
…l’empenta de la il•lusió!
què poc coneixem
la força de l’alegria!

I bufaran nous vents,
per inflar veles,
garbí, mestral, xaloc, llebeig, ponent,
qui podrà però tenir més consciència
i solidaritat amb la patidora gent?
Obrim pas a la nova poètica i solidària república turquesa
on ens durà el vaixell carolingi, on tot serà just i paradisíac
sense enganys ni trampa, sense dolenteria ni mesquinesa..
…on les aigües siguin transparents i les gavines volin lliures
contra el vent i els seus crits s’ escoltin arreu…
inquietants…despertant les ànimes adormides…

Així ho vull. Consumir els meus anys,
amb la raó sentint de prop el cor,
i un nou Déu que em murmura a l’orella
un manament: subtil, sigues subtil.

I amb la subtilesa de la ploma del poeta,
nedo mar endins,
deixant-me portar per les marees de la lluna,
per arribar per fi a la fi que mai no acaba…
infinita joia de viure morta.

Quan la turmenta vulgui abraçar-me
amb el seu alè ferotge i magnífic
i alhora embogit
la seva escuma em murmurarà la veritat
maldestra, em vol dir que em enyorava
…des que em va veure passejar per la platja
i, terrible
em desitja per sempre al seu costat.

On mai s’arriba tard als somnis…
Reviscut d’entre los encenalls llaminats dels records,
emergeixen los vapors de fusta sagnant…
Mentre en les penombres d’una melodia per sords,
aixeca el vol una bella imatge nua i triomfant.

…Lo triomf de les difuminades imatges enterbolides.
Entre divagacions i tèrboles estàncies ennegrides
supuren de dins l’ànima, espectres i nits oblidades.
L’esperit blanc, record de passions, dansa danses.

Revisc tènuement l’oblit del dia, l’alba i l’ocàs.
Sols vull tornar a viure i escoltar aquell aleteig,
esperança vital d’un món oníric obert al traspàs.
Un pas a dos mons, l’ara i l’efímer franqueig.

Un somni, irreal…però tant recordat.
El teu llenç m’acaronà.

Un somni ininterromput,
ser aquí, amb tu,
escoltar, gaudir, sentir.
Pintar de sons cada albada,
escriure amb colors cada posta,
…embellir i paladejar cada sensació.

I malgrat tot, aquí està escrit,
de les paraules en farem el gran crit,
què des de dins brama com un foll: llibertat!

Somnis lliures,
somnis de colors,
somnis en blanc i negre,
somnis viscuts,
somnis somniats.


6 Respostes to “Orgia de versos turqueses”

  1. Algu va dir:
    Es quan somio que hi veig clar.
    Qui té ulls per veure i orelles per escoltar, es convenç que els mortals no poden encobrir cap secret. Perquè quan els llavis callen, xerren les puntes dels dits i l’emoció traspua per tots els porus del cos.
    A mes ho fem en colors….En turquesa , per que no????

  2. Una maravella poètica! Tantes ànimes inquietes han donat un molt bon resultat. Gràcies Carolina per la iniciativa i sobre tot per el producte final. A partir d’avui jo també sommiaré en color turquesa.

  3. Només us puc i vull dir a tots: GRACIES!!! meravellosa experiència, sens dubte!

    Tanta gent unida, tantes ànimes inquietes que no s’aturen, que no defalleixen, que lluiten i lluiten, que expresen, que es despullen sense miraments!

    Tots units versant ha estat realment molt interessant!!! i….SEGUIREM SOMMIANT!!!

  4. realment has fet una bona feina. Amb unes ratlles que en principi no tenien gaire llogica entre si, has fet un vers amb caliu, amb amor, amb esperança. Gràcies Carolina. Ets un angel de les lletres. Bona feina, i segueix així.

  5. Que experiencia tan bellisima bella! participar y leer el poema ha sido emocionante. Lloré al ver escritos mis versos entre los vuestros, poetas de sueños azulesturqueas.

  6. Querida Carolina, Carolina de coral, de caballos de mar, de espuma y de vientos, ellos, Céfiro, Notos, Bóreas y Euro viajan contigo y contigo, al zarpar, ha sido esculpido Tu Poema.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

 
%d bloggers like this: