Pròxima parada: la virtut


El carbó, sement que va donar vida
a les proximitats de les distàncies terràqüies.
Atrotinats viatges travessers,
que cercaven la perfecció de l’ànima.
Són trens perduts, que tot sovint no arriben.
Són trens que passen, per davant, invisibles.
Un rellotge els posa hora, entre aturada i arrencada.
Són trens llunyans o trens de rodalies.
Passen impacients, sense cap excusa raonada.
Es mengen el present, segona segon, a mossegades.

Jo, un dia, vaig ser tren.
I feia moltes parades.
Ara sóc un au,
que vola amb la mirada.

Ja no hi ha aturada.
Ja no hi ha retrocés.
És temps de fer camí.
És el moment de fugir.

Les oportunitats han estat maldades.
L’aliment s’ha digerit i ara és excrement.
No hi ha possibilitat de reciclatge.
Tot és per llençar, per la finestreta del tren.

*** Cal girar pàgina ***

Adéu, paraules mullades.
Adéu, patiment inútil.
Adéu, miratges d’estelades.
Adéu, turment present.

El túnel ha quedat enrere.
No hi ha cap viatger a l’andana.
Les estacions futures ja no m’esperen.
Els carrils abracen les meves passes.

He fet cas del revisor.
I he revisat l’entorn.
Hi ha un paisatge,
que se’m menja l’esperança.

L’estrella diürna gran i potent
em torres la meva façana,
tot carregant-me d’energia,
tot donant-me allò que em manca.

Pròxima aturada: la perfecció de l’ànima.

————————————————————————————————–

PRÓXIMA PARADA: LA VIRTUD

(Traducció al castellà per en Sindi Viz)

El carbón, semilla que dio vida
en las proximidades de las distancias terráqueas.
Maltrechos viajes travesaños,
que buscaban la perfección del alma.
Son trenes perdidos, que a menudo no llegan.
Son trenes que pasan, por delante, invisibles.
Un reloj les pone hora, entre parada y arranque.
Son trenes lejanos o trenes de cercanías.
Pasan impacientes, sin ninguna excusa razonada.
Se comen el presente, segundo a segundo, a mordiscos.

Yo, un día, fui tren.
Y hacía muchas paradas.
Ahora soy un ave,
que vuela con la mirada.

Ya no hay parada.
Ya no hay retroceso.
Es tiempo de hacer camino.
Es el momento de huir.

Las oportunidades han sido malgastadas.
El alimento se ha digerido y ahora es excremento.
No hay posibilidad de reciclaje.
Todo es para tirar, por la ventanilla del tren.

*** Hay que girar página ***

Adiós, palabras mojadas.
Adiós, sufrimiento inútil.
Adiós, espejismos de estelades.
Adiós, tormento presente.

El túnel ha quedado atrás.
No hay ningún viajero en el andén.
Las estaciones futuras ya no me esperan.
Los carriles abarcan mis pasos.

He hecho caso del revisor.
Y he revisado el entorno.
Hay un paisaje,
que se me come la esperanza.

La estrella diurna grande y potente
mi torre mi fachada,
todo cargandome de energía,
todo dándome lo que me falta.

Próxima parada: la perfección del alma.


Anuncis

12 Respostes to “Pròxima parada: la virtut”

  1. cert es que coincidim en andanes…a cops, altres en bagons sense direccio…la cosa es que seguim cercant quelcom…un peto.

    • L’espurna de la incertesa ens manté sempre alerta del camí que seguim, però sempre ens acompanya l’esperança de que l’esdevenir serà positiu, si més no, enriquidor. Gràcies, Joan Carles, per comentar 🙂

  2. Estic segura que un dia més proper que no et penses canviar`s la mirada per les ales per tornar a fer camí. Un camí més lliure que quan eres tren i havies de cenyirte a les vies per no “descarrilar”. Sense vies, i per tot l´ample cel, tornares a volar, preciosa!

  3. “HI HA UN PAISATGE QUE SE’M MENJA L’ESPERANÇA.”: Excel·lent!! Surt del poema i s’envola…

    Un petó còmplice, Carolina.

  4. I malgrat tot sempre hi hsa esperança per seguir endevant, per cercar noves dreceres de llum d’amor i de vida.
    Independència, visca la terra lliure.

    • L’endavant ens espera sempre. Les dreceres són infinites, cal no desesperar i seguir lluitant. Visca la llibertat de totes les terres, visca la llibertat de les ànimes i del pensament. Gràcies, Fredi, per les teves paraules positives i inconformistes 🙂

  5. Todo cargandome de energia.
    todo dandome lo que me falta
    que es alguna ilusion para vivirla dia a dia.

    • ilusiones que nos dan suspiros de vida para construir un destino que nos acerque a la paz de nuestras almas, que sufren, en silencio y a gritos, por las injusticias que se repiten sin que se aprenda a remediarlas.

      Maribel, gràcies pels teus versos. Ets tendresa en essència 🙂

  6. Sense paraules!!!!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

 
%d bloggers like this: