Pròxima parada: la virtut

El carbó, sement que va donar vida
a les proximitats de les distàncies terràqüies.
Atrotinats viatges travessers,
que cercaven la perfecció de l’ànima.
Són trens perduts, que tot sovint no arriben.
Són trens que passen, per davant, invisibles.
Un rellotge els posa hora, entre aturada i arrencada.
Són trens llunyans o trens de rodalies.
Passen impacients, sense cap excusa raonada.
Es mengen el present, segona segon, a mossegades.

Jo, un dia, vaig ser tren.
I feia moltes parades.
Ara sóc un au,
que vola amb la mirada.

Ja no hi ha aturada.
Ja no hi ha retrocés.
És temps de fer camí.
És el moment de fugir.

Les oportunitats han estat maldades.
L’aliment s’ha digerit i ara és excrement.
No hi ha possibilitat de reciclatge.
Tot és per llençar, per la finestreta del tren.

*** Cal girar pàgina ***

Adéu, paraules mullades.
Adéu, patiment inútil.
Adéu, miratges d’estelades.
Adéu, turment present.

El túnel ha quedat enrere.
No hi ha cap viatger a l’andana.
Les estacions futures ja no m’esperen.
Els carrils abracen les meves passes.

He fet cas del revisor.
I he revisat l’entorn.
Hi ha un paisatge,
que se’m menja l’esperança.

L’estrella diürna gran i potent
em torres la meva façana,
tot carregant-me d’energia,
tot donant-me allò que em manca.

Pròxima aturada: la perfecció de l’ànima.

————————————————————————————————–

PRÓXIMA PARADA: LA VIRTUD

(Traducció al castellà per en Sindi Viz)

El carbón, semilla que dio vida
en las proximidades de las distancias terráqueas.
Maltrechos viajes travesaños,
que buscaban la perfección del alma.
Son trenes perdidos, que a menudo no llegan.
Son trenes que pasan, por delante, invisibles.
Un reloj les pone hora, entre parada y arranque.
Son trenes lejanos o trenes de cercanías.
Pasan impacientes, sin ninguna excusa razonada.
Se comen el presente, segundo a segundo, a mordiscos.

Yo, un día, fui tren.
Y hacía muchas paradas.
Ahora soy un ave,
que vuela con la mirada.

Ya no hay parada.
Ya no hay retroceso.
Es tiempo de hacer camino.
Es el momento de huir.

Las oportunidades han sido malgastadas.
El alimento se ha digerido y ahora es excremento.
No hay posibilidad de reciclaje.
Todo es para tirar, por la ventanilla del tren.

*** Hay que girar página ***

Adiós, palabras mojadas.
Adiós, sufrimiento inútil.
Adiós, espejismos de estelades.
Adiós, tormento presente.

El túnel ha quedado atrás.
No hay ningún viajero en el andén.
Las estaciones futuras ya no me esperan.
Los carriles abarcan mis pasos.

He hecho caso del revisor.
Y he revisado el entorno.
Hay un paisaje,
que se me come la esperanza.

La estrella diurna grande y potente
mi torre mi fachada,
todo cargandome de energía,
todo dándome lo que me falta.

Próxima parada: la perfección del alma.