El cau de les ones
Les fustes són llenya de fogueres.
Dansen les bruixes al voltant, eternes.
Conjurs d’amor no vertader,
màgia negra que no fa res bé.
Hores baixes d’una illa blanca,
cau de les ones
i també de les fades.
La lluna acarona
la seva costa amagada.
Marges d’oasis que alimenten el res,
que lluiten per emergir i poder eixir,
amb èxit o sense, tan se val amb què.
L’instant present només és etern amb el gel.
La calor el fon amb els segons morts.
Fins que arriba l’última guspira de vida,
aquell anhel d’aire que ja no respira,
aquell batec de cor que s’atura,
aquells ulls turqueses que miren el cel.
SOMNI TURQUESA 
Ulls turqueses que miren al cel,
a les ales blanques del vaixell,
instant eixit entre llevant i garbí,
places de ales blanques, deesses pures.
Càntics antics al voltant de la foguera,
instants apresos de bruixes tant eternes,
ball i danses al voltant de les estrelles,
guarirem el cos amb la flama sense mont sant,
santificades les paraules no diuen pas res.
Són encanteris fets de foc ben present,
passades les tardes de la calma nua,
passats els segons dels instants.
Anirem allà on versar sigui de grat,
a les places de sorra de les cales,
tant calmades, ara són fetes de somni,
fetes pel mateix cel càlid, del mirar,
d’aquests ulls oberts al mar de la cova.