El món es mor

L’enigma sembla fugir
a cada instant sense màgia.
La llum sembla enfosquir,
a cada moment després de tot.
És la guarnició etèria de la nit
la que amaga l’últim alè del món.
I és que es mor, a poc a poc, sense consol.

Arribada la foscor, el sol anirà de dol,
i ja no hi haurà lluna, ni estrelles,
només un no-res dins del bressol,
que adormirà l’univers cap a la mort.

Un cop tot esfumat, tot serà tornat.
I el temps haurà deixat de comptar,
fent lliure el record que abraçarà l’oblit,
en un darrer segon abans no hi hagi fi.

L’harmonia per fi es deixarà sentir
per aquells deliris i angoixes febrils,
que faran del desmai una darrera etapa
abans d’entrar per la porta de l’avantsala,
d’un paradís que només espera a uns quants,
i un altre que content es frega les mans,
per rebre la resta que han fet mal.

La flama corre a dreta i a esquerra,
fosa per l’esquerda de l’espelma,
que es consumeix amb prou feines
que s’anticipa al compte enrere.

Ja és aquí. I no podem fer res.
Ja és aquí. El futur ja no és nostre.