Vigila amb el parany
Segon a segon, sense excepció,
la vida passa per sobre, perdent la raó.
Diuen que hem d’oblidar,
diuen que hem d’acceptar,
diuen que ens hem de deixar emportar,
i tot dient i dient, ens fan caminar,
per sobre les aigües, sense poder surar
ni abraçar la superfície de la profunditat.
L’ara és la mentida, la gran trampa,
on cau la humanitat sense dubtar, pensar.
I diuen: – creiem el que no és i no patirem més!
Serem roca al vent que no es mourà ni un sol moment!
Els somnis quedaren enrere,
ara és hora dels projectes.
Ara és hora de sentir les caixes fent tling-tling.
Cerquem la viabilitat de fer molts diners!
La màgia negra i els dimonis
ens persegueixen i ens tornen feres.
No som bons, no. Però fem que ho som.
Els balls vibratoris de fregues solitàries portaran
la llavor improductiva de l’individual estima,
el tarannà d’aquesta nova forma de vida.
No valdrà l’or, ni la flor, ni el sol, ni el vol, ni el dol…
tot quedarà sense sentit dins la manca de l’esperit.
Però ara que no és tard encara
podem aturar la matança,
tot i que no mori el cos
estem robotitzant els nostres cors.
És l’hora que marca el rellotge.
És hora dels perdedors,
és hora dels masturbadors,
és hora dels que transmetem l’amor,
el desig, la passió sense contemplacions.
Mans amples, colls de corbata,
lliga-cames que insinuen
els cossos que es venen,
tornant de l’anada,
pensant en el vespre.
I no podem més
No continuem sent el que no som,
el que volen que siguem.
Ja n’hi ha prou d’esclavatges,
d’ultratges, de miratges.
I algun dia serà demà i tots serem allò que sentim que som.
SOMNI TURQUESA 
Carolina, m’ha semblat un poema amarat de realitat. Felicitats!
Maria Teresa
sense paraules….mmmmmm….que meravellós Carolina!!!!
et felicito de tot cor!!!!!!!
petons!
i un sostingut idealisme rebel que ens amari per viure… de debò. (això és el que em fa l’efecte que és. abraçada, fada.)
I d’aleshores per sempre, serem!
No valdrà l’or, ni la flor, ni el sol, ni el vol, ni el dol…
tot quedarà sense sentit dins la manca de l’esperit. Una abraçada
Un poema que lluita contra l’indiferència,el deixar- se fer,
el derrotisme que ens envolta, amarat de nostàlgia peró també de decisió de canviar el futur…
i algùn dia serà demà i tots serem allò que sentim que som .
l´ultima frase serà per mi el resum de tot aquet fantastic poema , felicitats per la tendresa , l´humanitat i el poder de transmetre sentiments del qen´ets poseidora .
Jo ho resumiria amb una frase que canta Raimon en una canço seva, que potser tots haureu sentit alguna vegada: “No, digue’m no, nosaltres no sóm d’eixe món…”
No deixem que ens portin l’aigua al seu moli…
Posem el nostre gra de sorra per lluitar contra la pel.lícula que ens volen vendre…
Entre tots està clar que farem alguna cosa…
No ens deixem engolir per l’inercia.
Carolina, et felicito i estic orgullós de tenir-te com amiga.
Com ens condiciona la cultura!!
Et deixo uns versos que vaig fer fa temps
“Es la pereza la que nos mata y no la muerte,
el arduo, duro trabajo que nos lleva a conocernos,
la pereza nos hace ser otros, vivir otra suerte,
¿Es que nos aterra, así tal cual, vernos?”
Crec que no em de deixar de ser mai nosaltres. I anar caminant.
Però aquest demà que dius , pot ser avui. FELICITATS!!
Joan Carles Estatuet Lluch…quina tendresa mes profunda…Carolina ets com el vi…quant mes escrius…mes intimistament conjugues els mots…i, ets…quant mes vell, mes cos i les pupil.les gustatives mes en gaudeixe’n…
Preciós Carolina. I real. Sí, segurament, ens volen vendre moltes motos. I volem anar amb bicicleta. O caminant mirant poc a poc el paisatge. Transmet molta força. L’he llegit avui, tot just, vaig molt enfeinat aquests dies…i m’ha transmés això,,,molta energia. gràcies “again” Carolina
[…] Vigila amb el parany […]
Somni Turquesa said this on Abril 1, 2010 a 5:42 pm |
Tot hem caigut en aquest parany. Quants de nosaltres fem allò que de veritat volem fer? Llàstima que quàn entres en aquesta roda, costa trovar el camí de sortida. El bosc del “deure”, de la “tradició”, de la “fidelitat”, de l'”obediència debuda” no ens deixe veure els valors individuals de l’autoestima i de l’autosatisfacció no narcisista..
Uns que ens volen enganyar, i nosaltres que de vegades ja ens esta be l’engayn, perque vulem arribar alla on no ens es necesari arriba enlluernats per una vida que no es nostre.Mol maco Carolina mol acertat.
Carolina, ets brillant pensant i escribint, em sento molt idenfiticada amb tot allò que expreses…. és molt sentit,
molt viscut, molt meditat i molt real. Felicitats per ser
com ets Carolina!!! endevant!!!
Carol vigila emb els paranys, no només n’hi ha un de sol n’hi ha molts i cada dia caiguem i tornem a caure en els mateixos. La terranyina que el poder ha estès per tota arreu ens reté no ens dixa anar cap endavant. No tenim forces ni a vegades ganes de lluitar. Lluitar per a què per un món millor más just, més solidari i què, després d’això vindrà un altre parany i ens tornarà a enredar. No se Carol si estem en el bon camí o estem fent el joc als poderosos ja va bé 4 pirats que protesten així els altres traguen. No se Carol tinc molts dubtes però estaré alerta per no caure en el parany de la decepció. Ho intentaré fins que les forces m’arribin però cada parany superat és un altre que et posaran l’endema. Dixit.