4. El cervell cruel

Havia alçat el vol amb aquella força que desafia la gravetat i des dels núvols havia saltat fins les estrelles, cada nit des del moment que les seves paraules es correspongueren. Entre la màgia i el surrealisme, el somni havia estat tangible per un cor que sentia allò mai abans sentit. Moltes coincidències. Massa.

Les seves ments estaven connectades i les diferències encara els unien més. Les rialles apareixien a totes bandes. Felicitat. Totes les peces del trencaclosques encaixaven, però faltava una peça. S’havia perdut. Això creia ella. Però en realitat era el cervell d’ell que l’havia trencada. Aquell cervell que va tenir por a les alçades, va preferir cegar el seus sentiments i ser pràctic, amb la seguretat que li donava tenir els seus peus a terra. Por. La màgia es difonia i com una espelma a punt de morir, agonitzava. Tristor.

Ella mirava aquell pas fred i calculat, previst i estudiat, i recordava el passat incipient que desapareixia lentament. S’agafà al present, s’agafà a les engrunes que li donava i pensà que el temps dictaria sentència. Ningú sabia a on els conduiria, però mentrestant ella gaudiria al màxim de la seva companyia, amb la puresa d’una estimació i amistat úniques, que sempre serien eternes, passés el que passés. Un present fet de bocins de moments memorables que conduïen a un infinit que poques persones s’atrevien a abraçar.

S’estimaven, amb això ja n’hi havia prou.