La porta oberta

La vista a la carretera. Les mans al volant. La finestreta oberta. I el vent entrant i remenant els meus cabells arrissats. Trepitjo l’accelerador, l’emoció em recorre tot el cos i s’escapa per cada porus del meu cor. Accelero un poc més i friso del moment. La meva ment es concentra en la relaxació i la meva pell sent com canta el gall. Corro cap al cel i moro en l’intent. No sóc cap àngel, em manquen les ales.

Baixo les marxes, poc a poc: quarta, tercera, segona, primera… i punt mort. Paro motors. El sol reposa sobre l’asfalt fent una manta invisible de calor. Estic fosa.

Decideixo oblidar-te perquè sempre estic a temps de tornar-te a recordar. Les teves absències deixen sense pell el meu cos ardent. I quan et tinc en cos present torno a recordar-te, a cada segon, a cada centímetre, a cada petó, a cada frec , a cada sospir, transportant-me a una altra dimensió en què la noció del temps desapareix, s’esfuma, s’enlaira… i just allà et reconec, tot i ser un desconegut.

I quan caus sobre la meva esquena, sento la teva respiració a cau d’orella, com la passió corre per les meves venes…, i és quan et dic amb paraules mudes que t’estimo, que sóc tota teva.

I marxes… perquè la porta és oberta. I jo torno a oblidar-te, perquè sempre estic a temps de recordar-te.