Deessa tendra

No cerco més que la teva tendresa que fugissera s’amaga sota l’escorça del teu cor, que no em deixes veure ni tocar-la ni sentir-la, espellant el meu cos que nu queda vulnerable a les teves mans, a l’espera… sempre a l’espera de qualsevol gest tendre.

Si pogués tornar enrere, molt abans de conèixer-te, si pogués trobar-te en aquelles esferes de realitats temporals eternes i paral•leles, si pogués trobar-te just en aquell moment abans que el teu cor es convertí en pedra, podria salvar la teva innocència i confiança perdudes.

Rere aquest tros de dona, hi ha una nena que crida ben fort amb la seva veueta feble, que la mimis sense límits, de manera políglota, amb paraules, amb carícies, amb mirades, amb abraçades, amb els diferents idiomes que parla la tendresa.

Un dia vaig trobar la teva ànima emmirallada en aquell bassal de llàgrimes. Amb el temps com aliat, i la tendresa com a amiga, aquella pena passada es vaporitzà en núvols de figures estranyes i diluïdes. I ara, des del cel, levita com un record insignificant més de la vida.

Cercar és inherent a l’ésser humà. Cerquem menjar, cerquem un indret on defecar, cerquem la manera de fotre un clau, cerquem una feina i com no? cerquem ser estimats, cerquem pertànyer dins el grup social contigu i immediat… tot és un cercar i trobar, un trobar i un perdre… I un tornar a començar.

Us heu preguntat mai què és la tendresa? És una tendra deessa que ens permet estimar amb el llenguatge del cos i de les paraules…