Mirades trobades

El silenci emmudeix un soroll que penetra la llum, aquella que prové del sol i pareix rajos en la foscor. Tot plegat és la calma, balança dels dos mons. És la calma, la porta tancada. Mentrestant ningú la traspassa, cadascú roman a banda i banda, amb una quietud mesurada per les agulles d’un rellotge mort.

Expectants, fem de la paciència una essència, que sacrosanta viola totes les regles. Constants, mantenim la perseverança a l’exponent infinit, dibuixant un vuit cansat, que estirat jeu sobre el sofà. Extasiats, somniem més enllà d’aquella calma, d’aquella porta, d’aquell rellotge, d’aquella paciència, d’aquella perseverança oblidada en el record. Optimistes, fem un primer pas.

Girem el pom i fem ballar el canell en una espiral invisible. S’obra una porta, es tanca una era. Et veig, t’abraço, et sento… sense barreres, sense límits, sense tabús, sense repressions, sense inseguretats, sense malentesos… saltant els impediments, obstacles, dificultats, destorbs i entrebancs. Ara som lliures per estimar-nos, ara la porta és oberta i podem abraçar-nos.

Les nostres mirades es troben i ja mai més no se separen. Ànima amb ànima, escrivint junts una nova història, on la porta és sobrepassada, on el passat té la porta tancada.