17. Plaer

Caminava sense pressa, perquè volia gaudir d’aquell plugim a càmera lenta. Sense rellotge ni temps, les llàgrimes que queien del cel confluïen amb les que queien d’aquells ulls de mar, en tempesta. No duia paraigua ni tampoc l’enyorava. La xafogor dels seus pensaments es dissipaven lentament sota aquell ambient gris i fresc – plaer-.

Observava, pas a pas, el carrer buit de vianants, només els cotxes trencaven aquella calma aparent i esquitxaven fang al passar junt el seu cos moll. Tot i la incomprensió tòxica que l’acaronava les neurones, el seu cor gaudia d’aquell pelegrinatge sense rumb, amb la gràcia de Sant Pau, que quan plou se’ns pixa a sobre.

De cop i volta, la pluja s’aturà al mateix temps que s’aturaren els seus peus xops. I ara què? – Es preguntà. L’encanteri es va desfer i el somni va tornar a ser un anhel a abraçar. Va asseure’s i amb la calma que li havia estat regalada per l’apòstol dels gentils, va aspirar i inspirar, de manera autòmata, gaudint d’aquella oloreta a terra molla – plaer-.