Cremallera esparracada

L’excés d’equipatge pesa sobre unes esquenes corbades i paral·leles al terra -les teves. Com si d’un angle recte es tractés, no trobes la hipotenusa que vas perdre un dia. I és que els catets anatòmics són braços i cames humanes, prolongacions estranyes que abracen i caminen. Ensumes el nord, seguint la seva flaire perversa. Disfresses la rauxa amb un seny esgarrifador. Et fas por a tu mateixa amb tanta contenció. I no tens la més mínima intenció de canviar la drecera, has venut la teva ànima a un àngel rodamons que el varen fer fora de casa seva.

I xino-xano arrossegues aquelles botes camperes que ja no són el que eren, que ja no tenen la força del betum ni la rebel·lia del greix. Submises caminen eternes, ja sense preguntar-se res de res. No hi ha perquès, no hi ha misteris, no hi ha interès ni tampoc inquietuds ni pensaments frenètics. Tot se sap sense necessitat de saber més. Res és imprescindible dins el cervell. Un bon rentat i avall, tot avall.

Duus aquells vells texans que han perdut la seva personalitat. Tot i estar destenyits i estripats -senyal d’un orgull del passat- tenen esparracada la cremallera, que ni puja ni baixa. De totes formes, segueixes la marxa -en cinquena com sempre. Però ni el paisatge ni la carretera atrauen la teva atenció que tens perduda en tu mateixa, en cada un dels teus racons neuronals que fan que ja no cerquis aquell sentit fugisser d’una vida que no entens -la teva i la dels demés, d’un món rar i complicat que fa que tu siguis un mirall, un eco repetit, un efecte dominó, un reflex més d’una llum que no és pròpia.

I sense llum, sense sentit, sense raó, sense opció, sense cap mena d’incògnita ni preocupació, tires endavant per inèrcia, per llei de vida, per seguir al Sr. Vicens, per no perdre de vista el ramat, per poder deixar de pensar i per fi, lliurar-se al descans. Tot i ser diferent, tot i haver defensat allò que et semblava essencial, arribes a la conclusió que no val la pena, que millor desconnectar la màquina i deixar que el coma es converteixi en mort, mort vertical que camina sense pressa amb una godalla de bastó.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

 
%d bloggers like this: