0. Autora turquesa

Carolina Ibac Verdaguer

De vegades, somniem que somniem i entrem en un estat oníric que supera el surrealisme. Jo estic ben desperta, amb els ulls oberts, turqueses… I si em pessigueu, em fareu mal de debò…  i és que amb el meu bloc SOMNI TURQUESA estic fent possible moltes de les meves necessitats: recuperar una part de la meva essència d’escriptora, que havia quedat en una adolescència crítica i inconformista; poder compartir les meves inquietuds amb tots vosaltres i fer un autoanàlisi de la meva ànima.

Vaig néixer a Esplugues de Llobregat el 30 de novembre del 1975. Sóc diplomada en Ciències Empresarials i llicenciada en Administració i Direcció d’Empreses per la UOC. Actualment treballo com a docent de secundària en un institut de la comarca d’Osona.

La meva afició per l’escriptura es remunta des de la meva infantesa. Tot i que sempre m’havia decantat per la prosa, he rebut forces influències de la meva mare, una gran amant de la poesia i amb un talent especial per versar. Després de tenir una aturada literària de deu anys, torno a renéixer i a sentir el clam per la poesia de mans de l’escriptor Daniel Ferrer i Esteban amb el que tinc un parell de poemes publicats dins el seu llibre BARREJA’M i tres poemes més en el seu llibre MÀGICA LLUM. És quan reprenc amb més forces que mai el camí literari per poder transmetre al món a través de paraules escrites totes les meves inquietuds.

He col·laborat, de la mà de l’escriptora Noemí Trujillo, en diferents antologies: SONRISAS DEL SÁHARA, XARNEGOS – CHARNEGOS i EL CRACK DEL 2009. He editat, publicat i confeccionat la portada sis llibres fins la data: SOMNI TURQUESA, TU ETS LA TEVA ESTRELLA, TURQUESA EN SOMNIS, EL CAU DE LES PARAULES NUES, MIRADA TURQUESA i SOTA LES ESCAMES.

Com he dit abans, jo he escrit des de petita. Sempre he tingut la necessitat de fer-ho, potser davant la sensació d’incomprensió constant. Ves a saber per què? Però una manera de desfogar l’interior sense que se’m miri amb ulls oberts com plats, és mitjançant l’escriptura. En el moment de la buidor o la plenitud, quan estàs sola amb tu mateixa, hi ha un lligam amb la ment i el cor irreductible i llavors pareixes el que s’ha estat gestant dins durant cert temps. Bé, encara em costa de creure que hi hagi algú que pugui interessar o agradar el que escric. Però realment això no és l’important. El quit de la qüestió rau precisament en poder treure fora les inquietuds que l’ànima fabrica amb les vivències i la interacció amb l’entorn, per tal de que no quedin dins fent un stock molt pesat i difícil de digerir. Aquesta és la necessitat que cobreixo quan escric: buido, crido i clamo…

També estic agraïda a la plataforma del facebook que ha servit com a trampolí per a fer pública aquesta necessitat, per a fer arribar els meus pensaments vestits de paraules a persones que senten d’igual manera i se senten identificades. Aquest és el feed-back que rebo, la recompensa. És una manera d’alleujar aquest el pes de les meves inquietuds per tal de trobar ànimes còmplices, que viuen i senten de la mateixa manera, si més no similar.