L’exorcista del bosc

Patim, patam, patum… deia aquella cançó. I mentre la cantaven les meves neurones, els meus peus impregnaven de petjades aquell camí verge, que no era camí. Explorava aquell bosc amb pretensions, amb esperances, amb tota mena d’il•lusions. Només eren els meus ulls cecs els que em guiaven entre coordenada i coordenada. Sense cap mapa a la butxaca, sense cap rumb a l’horitzó… només amb un gps sense bateria, dins el meu cor. Se m’havien acabat les excuses i ara només volia caminar, gaudint de la natura amb els cinc sentits… deixant la ment a part.

De cop i volta, es va fer fosc. La llum del sol que donava color a tots els cossos perdé el seu encanteri, la seva vareta màgica es fongué. Ara el bosc només era so. Sorolls misteriosos que m’apropaven a la seva ànima, a la seva essència, al seu cantó més fosc. I vaig seguir caminant, trepitjant les branques mortes, deixant-me esgarrapar les meves cames nues per les bardisses, vestides d’espines. A cada pas seguia emmagatzemant el patiment com quelcom més a acceptar. A cada pas, el sentiment era diferent. Cada pedra amb la que topava es convertia miraculosament en un penjoll per lluir al meu coll, que a voltes m’alegrava, a voltes m’ofegava, a voltes em pesava. La ingravidesa no existia i el meu cos cada cop era més tort. L’entorn em complementava, fent de mi algú que podria ser, però que mai no seria.

El temps va deixar de ser temps i les meves petjades deixaren de ser empremtes. La meva història va deixar de ser meva, un exorcista me la va treure. I és que fugia de mi mateixa, mentre retrobava el record del que vaig ser. L’infinit estava en coma. Algú va pretendre’l quantificar en només quatre dies. I aquests quatre dies es consumiren, caminant pel bosc, sent només jo…