L’exorcista del bosc

Patim, patam, patum… deia aquella cançó. I mentre la cantaven les meves neurones, els meus peus impregnaven de petjades aquell camí verge, que no era camí. Explorava aquell bosc amb pretensions, amb esperances, amb tota mena d’il•lusions. Només eren els meus ulls cecs els que em guiaven entre coordenada i coordenada. Sense cap mapa a la butxaca, sense cap rumb a l’horitzó… només amb un gps sense bateria, dins el meu cor. Se m’havien acabat les excuses i ara només volia caminar, gaudint de la natura amb els cinc sentits… deixant la ment a part.

De cop i volta, es va fer fosc. La llum del sol que donava color a tots els cossos perdé el seu encanteri, la seva vareta màgica es fongué. Ara el bosc només era so. Sorolls misteriosos que m’apropaven a la seva ànima, a la seva essència, al seu cantó més fosc. I vaig seguir caminant, trepitjant les branques mortes, deixant-me esgarrapar les meves cames nues per les bardisses, vestides d’espines. A cada pas seguia emmagatzemant el patiment com quelcom més a acceptar. A cada pas, el sentiment era diferent. Cada pedra amb la que topava es convertia miraculosament en un penjoll per lluir al meu coll, que a voltes m’alegrava, a voltes m’ofegava, a voltes em pesava. La ingravidesa no existia i el meu cos cada cop era més tort. L’entorn em complementava, fent de mi algú que podria ser, però que mai no seria.

El temps va deixar de ser temps i les meves petjades deixaren de ser empremtes. La meva història va deixar de ser meva, un exorcista me la va treure. I és que fugia de mi mateixa, mentre retrobava el record del que vaig ser. L’infinit estava en coma. Algú va pretendre’l quantificar en només quatre dies. I aquests quatre dies es consumiren, caminant pel bosc, sent només jo…

Anuncis

6 Respostes to “L’exorcista del bosc”

  1. Carolina, no te conozco, pero percibo que tu alma sufre, percibo una dualidad, un ser o no ser, un querer y no querer, no se, quizás me equivoque, ya te he dicho que no te conozco, a pesar de los mensajes en el facebook, ya sabes que eso, todo eso del face es falso, bueno, no falso, pero si que tiende a errores, a veces graves errores, a mi la poesía no me gusta demasiado, es cierto, he escrito muchas, muchas se han perdido por el camino, porque mis poesías son personales, siempre las inspira una persona, siempre mujeres y las regalo, no me quedé copias de decenas de ellas, te deseo que encuentres el equilibrio, la calma…

  2. Poesia viva enmig de la foscor, dexeu que la bellesa m envolti encara que nomes sigui un somni per continua el meu cami, per continua viu , perque la curiositat em porti al final del trajecte amb un somriure al rostre i l equipatge lleuger.

  3. Me encanta el texto y el principio se ve muy tierno, es verdad vamos haciendonos con piedras por el camino que son a veces una carga, debemos ser nosotros mismos siempre aunque nosotros mismos nos asustemos de vernos en el espejo tanto que no nos reconocemos a mi me ha pasado hace poco pero mas bien sobre mi yo pasado hacer cosas que has hecho o las que deberias haber hecho o porque no hecho esto otro; la verdad me ha hecho pensar, como todos tus textos :D, sobre mi y sobre todo enfin en este bosque que tenemos cada uno mejor no caer en las partes oscuras de tu bosque donde no llega el sol. Abarzoo y beso

  4. La metàfora del text ens parla d’un bosc que és la vida i un exorcista que és la mort.

  5. “Seguiu-me, que no sé el camí!” jejejeje Aquesta frase la dedico als il·luminats 🙂

  6. Es preciòs i em fà pensar en una dita: lluita per la vida que la mort ve
    sola….

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

 
%d bloggers like this: