Mirant lo cel

Les ones cibernètiques arriben a la platja. El solitari vaixell fantasma ja escapa de la fera tempesta, cridant amb el vent: “terra a la vista!”. Ja no calen bots salvavides. Ja no calen flotadors. Ja no calen illes esporàdiques ni esperar que un altre vaixell aparegui. Tot sol, acompanyat de la mare natura, ha trobat la sortida. Allà, a la llunyania, Ítaca espera amb els braços ben oberts. I és que l’amistat és l’aigua que omple l’ampolla buida. Aquella que un dia vàrem llençar a la mar amb un missatge que deia:

Estic perduda, estic sola, no hi ha ningú a la vora, que em senti, que em comprengui, que em faci riure, que em doni afecte, que em faci sentir lliure, que m’ajudi a trobar confort quan estigui trista, que em faci sentir-me viva i que, en definitiva, sigui un bon amic, d’aquells que ploren amb tu, però que també riuen.

Estic perduda, estic sola, no hi ha ningú a la vora per sentir-lo, per comprendre’l, per fer-lo riure, per donar-li afecte, per fer-lo sentir lliure, per ajudar-lo a trobar confort quan estigui trist, per fer-lo sentir viu i per, en definitiva, poder ser una bona amiga, d’aquelles que ploren amb un, però que també riuen.

I tu, amic meu, vares trobar l’ampolla. I des d’aleshores em sento afortunada d’haver conegut la soledat i haver-la pogut deixar enrere. Gràcies a ella, puc valorar a tots els meus amics, que m’acompanyen en aquest camí que em duu allà on sigui… no m’importa. Ara sóc feliç, en companyia.