Les ferides guarides

Primer foren els teus versos.
Després els teus besos entesos.
La senzillesa ens acompanya
i la memòria ben llunyana
estimula el record que bada.

Et miro amb els ulls tancats.
T’estimo amb el cor pres.
Penso amb el cap anat.
Ben mort, jec al cel.

I quan vivia era mort
I ara que ja no tinc vida
sento els problemes
res no és el que sembla

Els marges aturen els límits
Les portes són ara tancades
Ja no em trobes, manques.
Ja no plores, cerques tímid
el consol de les fades.

La fi del món comença
Les flors pansides moren
de la mà de la terra ferma
que ens mira, s’ho mira,
ens retreu amb ironia
el què hem fet sense mida,
amb les catàstrofes de la seva ira.

Ara entenem el sol
i també a la lluna
que duen el desconsol
marcats al cel fent cunya.

Els astres s’endinsen
i els nostres moviments dansen
a la llum de la nit, ben viva,
estenent els cossos que es cansen
gemec a gemec, s’enlairen
i acaronen en els estels
amb els dits dels peus
inquiets, juganers, eterns
troben la joia arreu.

Les ferides ja són guarides
pels teus besos i carícies,
pels teus llavis i llengua,
que recorren cada punta
de cada estrella.