1. Residus del passat

El retrovisor estava latent, com un cor que encara batega i es nega a morir. Supervivència. Residus d’un passat que gemeguen de dolor. La consciència de l’ànima l’obligava a mirar enrere i el seu cos es petrificava en clorur de sodi.

I caminava cap endavant com si fos un robot, tot i que el seu cor rogent, presoner per la pedra, li donava encara vida. En el camí, les articulacions esmicolaven trossos de sal que queien a terra i deixaven un rastre fàcil de seguir.

Ella estava a l’horitzó, palplantada, mirant el rellotge digital que no tenia piles. Un temps que s’havia aturat i que l’espera era infinita.