20. Un estel en brut

estel en brut

La garjola sense barrots ens empresonava amb paraules dolces i rialles hipòcrites. Tot estava programat amb el codi de l’interès personal. Un individualisme que ens esclavitzava de per vida. El cinisme d’aquell somriure maquiavèl·lic punxava els cors nets amb una dalla ensagnada per altres assassinats anteriors. Una psicopatia que es portava vides en sèrie i mai no demanava perdó. No tenia ni consciència ni la volia tenir. Freda com un matí d’hivern, trepitjava i escalava amb decisió cap una única direcció: el punt de partida. No se n’adonava que destruir era tornar enrere. Destruir era quedar-se en un no res. I és el què era. Res era.

Per altra banda, un estel en brut amagava la seva llum per a no despertar sospites davant la diferència de pensament. Un camuflatge de supervivència vestia la seva pell, entre matolls salvatges. No volia morir i per això callava. No volia ser atacat i per això feia del seu silenci el millor dels amagatalls. Un dia va ser un quixot i portava com a bandera la ingenuïtat. Però els cops d’aquells que pateixen el mal de l’esperit podrit, el feren enterrar la bandera en un cau segur, deixà lliure el cavall i emprengué el seu pelegrinatge pels senders de la vida amb la cautela que et regala l’experiència. I de puntetes, passava sense dir res. Invisible, va aconseguir sobreviure.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

 
%d bloggers like this: