4. Perdent l’espardenya

Els meus pensaments es bressolen en el gronxador dels somnis, cada cop que t’anticipes al futur i jugues a ser visionari.

La meva mirada blava juga a ser verda, com a camuflatge d’una gata que vol aparentar ser tigressa, cada cop que tu surts de cacera.

Les meves mans acaronen allò invisible, entremaliades despisten i juguen al fet i amagar, cada cop que te’n vas.

Les hores s’allarguen elàstiques i les mastego com si fossin de xiclet, inflo els pulmons i bufo fins que… pum! exploten i queden en un no-res.

És llavors quan me n’adono dels moments que omplo de buit, i sento ben endins que tu ja no ets aquí.

L’absència és la impotència de la nostàlgia i no puc fer més que capbussar-me dins aquell record que m’ofega i m’esclafa.

Veig allunyar-se la teva silueta més enllà de l’horitzó, mentre les meves llàgrimes seques amaguen el dolor.

Les hores s’allarguen elàstiques i les mastego com si fossin de xiclet,   inflo els pulmons i bufo fins que… pum! exploten i queden en un no-res.

El temps, company de viatge, m’acompanya sempre present. M’estén els seus braços, les agulles d’un rellotge de sorra que marquen l’hora bruixa, mentre jo perdo la meva espardenya per sempre més.