El far encès / L’enyorança d’un somni

Autors:

Judit Tamarit *

Carolina Ibac

Un sol cor amb dos camins,

entre dos camins.

Em perdo i et perds.

Un sol cor entre dos camins

Et sento, però no et veig.

El teu cor es fa cada dia més trist.

S’extingeix la seva llum cap a l’infinit.

Mentre intento apropar-la cap a nosaltres,

jo et dono la mà i tu te m’escapes.

Intento fer força però se’m rellisca,

es cola entre els forats de la vida.

Però la esperança es clava en mi,

em mata viva, enamorada, sentida.

No pots suportar les meves paraules

que et volen endinsar dins del somni.

Ens estimem, amb barreres, amb fronteres,

amb els marges i límits que ens desesperen.

Una trucada és el que ens lliga.

Uns xiuxiueigs a cau d’orella ens aviven.

Por a sentir la meva veu dintre teu

i la teva més enllà del plaer, tot meu.

Tot es vesteix de roba fosca.

La por ens atura el risc, gens tova.

Tan perfecta i orgullosa a la vegada,

tan feble i poruga a voltes.

Em submergeixo entre el teu entorn extern,

per trobar-te dins el meu món intern.

Sento que m’agrada cada vegada més

i no puc fer més que deixar de pensar amb la ment.

Una senyal teva em descol·loca cada dia més.

Em perdo en el meu turment.

No aconsegueixo saber el què penses.

Endevinalles fetes eternes.

Poesia que envolta la ment,

sempre present, sent.

Tu ho sents però no vols admetre,

allò que amaguem davant i enrere.

No sé si em tornaràs la senyal.

El far s’ha encés i no es vol parar.

No sé si em voldràs oblidar.

Tots dos sabem que no podràs.

Però el sentiment romandrà tots els anys.

(*) La Judit Tamarit és l’autora dels versos en cursiva