El darrer salt

Tancà la porta amb totes les seves forces. Rere seu quedava una història morta, una història que mai no havia hagut de néixer. I donant l’esquena sense mirar enrere, no fos que es convertís en una estàtua de sal, fugí cap endavant, alliberada per fi del compromís per no ser feliç. Aquella havia estat una relació alimentada per una destrucció bilateral i ara ja no quedaven ni les cendres ni els lligams masoquistes que els havien encadenat massa temps.

Aquell era el seu moment. Sortí d’aquell edifici gris rosegat pel temps. El sol il•luminà encara més la seva cara. Només s’havia endut unes claus. Premé el comandament a distància i quatre llums d’un cotxe aparcat s’encengueren i s’apagaren. Hi muntà i l’arrancà. Automàticament sonà una música estrident que la penetrà tots els sentits. Se sentia lliure, se sentia feliç. Començà a ballar mentre conduïa. Encetava el seu bagatge amb un destí incert. Tant se val on aniria. L’important és que marxava. I xino-xano anà conduint, tot fent quilòmetres i quilòmetres, recorrent carreteres laberíntiques amb paisatges variats i multicolors. La seva vida tot just naixia.

Uns cops forts la despertaren d’aquell somni, d’aquell malson. S’havia quedat adormida sobre el volant. El cotxe estava aparcat a un costat de la carretera, vora un barranc. Era un lloc solitari. Pel retrovisor va veure un cotxe de policia aturat rere el seu. Tornà a sentir uns cops, aquesta vegada pogué localitzar d’on venien. Un policia colpejava la finestra tot dient-li quelcom que no acabava d’entendre. Baixà la finestreta i sentí com li deia:

– Senyoreta, que fa aquí aturada? No veu que està en plena corba? És molt perillós sort que aquest és un paratge solitari i no hi corre gaire gent.

– Mmmmm… No sé on sóc. No sé què m’ha passat. Vaig començar a conduir i a conduir i no recordo més que les ratlles pintades entre rail i rail…

– La veig una mica desorientada. Necessita que l’acompanyi al poble més proper?

– No, no, gràcies. Haig d’enllestir un tema que tinc pendent.

El policia, tot acomiadant-se, marxà un cop dins el seu cotxe i s’allunyà formant un punt petit i finalment invisible a l’horitzó.

Ja en tenia prou de tot plegat. El somni li havia deixat un regust de boca a podrit. La por començava a recórrer tot el seu cos clavant-se en el cervell amb una sola idea: llibertat.

Volia ser lliure i sabia que mai no ho seria viva. Aquell maleït ésser menyspreable la seguiria allà on fos, costés el que li costés…

Era una partida, una partida que mai no guanyaria a no ser que jugués l’última carta de la seva vida. Arrencà el cotxe, accelerà i sense girar el volant seguir recte saltant cap a un infinit ple de temps, en un espai en què mai no la trobaria.

Era el final d’una vida. Era el començament d’una altra. La fi de l’agonia, un salt a la llibertat.


2 Respostes to “El darrer salt”

  1. Carolina, em recorda la peli de Telma i Louisse, és una narració al més pur estil “movie road”.
    Quan ens sentim acorralats, de vegades se’ns desperta l’instint de la supervivència de la dignitat, per allò que diuen més val morir dret que viure agenollat…
    Crec que sempre ens hem comprès mutuament, això és l’amistat…

  2. Interesant historia només faltaria de fons la música del disc NEBRASKA de Bruce Springsteen.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

 
%d bloggers like this: