El cap entre les cames

Amagava el cap entre les cames, ajupida en aquella raconada fosca, d’una ciutat fantasma. Els fanals il·luminaven una boira estesa com una catifa vella, amb uns records que feien del temps una història de por. Sola, amb l’únic consol del plor, restava immòbil davant d’una multitud invisible, protegida del vent per un biombo fet de vidre.

Les veus baixes baixaven les escales, endinsant-se en un infern vestit de flames roges i blaves. Per cada espetec del senyor foc, naixien noves guspires d’esperança, un desig de llibertat, una llibertat per desitjar.

Arrupida, sobre uns puntals imaginaris, jeia pacient, sense pressa, que passés el darrer tren. A les seves mans un bitllet usat i vell, clicat per un revisor que potser a hores d’ara estava jubilat. Temps era temps i un cop perdut res es podia fer.

Les hores passaven sense seguir cap pauta. No tenia rellotge ni li preocupava. Només l’empipaven les pistes que el sol fugisser deixava caure en forma de rajos. Amb un nord perdut i un sud a la deriva, podia saber l’hora sense cap intenció de voler saber-la.

Ajaguda en cada un del seus records, rumiava assaborint la calma de sentir-se espontània, tot i no moure un dit. Mentre el seu cos romania a la mateixa postura, amb el cap entre les cames, el seu món interior viatjava al passat, saltant cap al futur, fugint del present.

El temps, còmplice del nostre aprenentatge, ens empeny cap a una única direcció i un únic sentit: cap endavant.

Anuncis

Una resposta to “El cap entre les cames”

  1. Felicitats Carolina.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

 
%d bloggers like this: