Gemecs inconformistes

Jo que veig el teu món
i veig el meu paral·lel;
Jo que veig el teu camí
que es creua amb el meu,
mirant com a fi un mateix destí.

Jo que sé que més enllà
sempre hi seràs,
al meu costat;
passi el que passi,
plogui tot el que plogui,
llàgrimes i rialles,
confidències i complicitats,
comprensions i reciprocitats.

Sempre hi haurà una espera,
un somni que ens emplena,
un desig que ens manté vius,
un hivern que es converteix en estiu.

I l’esperit…
que ens entrevista cada nit,
sota uns estels
que cerquen la teva llum;
que volen del teu dolor fer fum.

I amb els ulls clucs,
veig la teva ànima pura,
la teva inquietud
que recerca una pau futura.

I els gemecs de l’inconformisme,
fan que caminis amb el pas ferm,
sense caure en el victimisme,
prenent la força que et caracteritza.

És el teu somriure que s’estén
més enllà del patiment,
més enllà de les injustícies,
fidel i persistent.

Les llàgrimes de l’ànima
mullen la meva de pena,
car no et mereixes,
cap mala peça.

Més d’un cop et diré,
que no espero res de tu,
t’estimo tal com ets,
ets única i irrepetible,
autèntica i transparent.

La creu la deixarem pels cristians,
el perdó que se’l quedin també,
hi ha sempre un instant
en que cal dir adéu.