El rierol del temps

Estirada sobre l’aigua, com unes estovalles que cobreixen una taula, fent la morta, em sentia més viva que mai. El sol acaronava cada porus del meu pensament, ara ben quiet, termitent. Era el moment orgasme amb el que tota ànima somnia. Respirava calma amb els ulls tancats. El silenci s’amagava rere el so de les fulles dels arbres. L’aigua acotxava les nombroses pedres, que rodones explicaven la seva fàcil adaptació i comprensió a l’entorn. Una lliçó a aprendre. L’essència seguia sent però la seva forma canviava amb el temps, cercant allò que diuen de la perfecció, cercant ser esfera, de pedra.

Potser no té sentit cercar sentit, potser no té sentit cercar la línia del temps. Un dia vaig perdre el sentit i mai més no l’he tornat a veure. Durant el camí, perdem moltes coses i en trobem d’altres… però totes elles romanen al cervell, entre neurona i neurona, tenen la seva poltrona i no desapareixen tot i la manca de memòria. El cervell ho enregistra tot i dóna més importància a allò que ens és útil per tal de seguir caminant, la resta l’amaga, la camufla, però mai no l’el•limina… perquè l’existència no es pot esborrar, tot i que ens dolgui.

I segueixo aquell joc, encara que no l’entengui gaire, per veure com els déus mouen les fitxes, com posen a prova la meva ment estratega, maquiavèl•lica i maligna. I giro la truita, de manera imprevista, tantes voltes com em rota. Una manera de marejar als qui es pensen que dominen, aquells que sota el lema de deixar-se endur només se n’aprofiten…

Amb un plan B a la màniga esquerra, sempre expectant als esdeveniments, sempre improvisant alguna broma per fer al destí, entremaliadures divertides que fan que la vida no sigui rutina i res no estigui escrit. Una oda al jo per sobre de la natura, fruit d’un egocentrisme que cerca sentit en el sentir-se u.

Ignorància diluïda en el rierol del temps, on la por és la fugida per la primera porta de sortida. Seguiré somniant truites amb una visió de bruixa.