Mirada Turquesa

PRÒLEG a càrrec d’en Daniel Ferrer i Esteban

-Prologant una mirada sàvia-

 

Gairebé sembla impossible posar paraules quan hi ha tanta bellesa, bellesa en el gest, en el traç, en els versos, turqueses, sempre, des del somni fins ser turqueses en el somni. Sembla mentida la quantitat de poemes que la Carolina sàviament ha escrit, descrivint allò que no pot ser descrit amb les paraules. Com les més àvies, les més sàvies, caminant com volant, ella, deessa de les paraules, després d’escriure el “Somni turquesa” i el “Turquesa en somnis”, mentre “El cau de les paraules nues” ens convidava a participar, a posar-nos en òrbita i que cadascú aportés un poema, com a contestació d’un altre o sent el primer, la primera en obrir un nou fil poètic que trobaria la resposta d’altres ànimes inquietes.

 En aquest cas, “Mirada turquesa” és mirar ben endins sempre, com un somni que mai no acaba, que segueix viu tot i els anys i que es vertebra amb força més enllà de les paraules, enllaçant noves línies. També amb nosaltres, a l’aventura “Orgia de versos turqueses” la Carolina ens convida a endinsar-nos en l’oníric món de la màgia del mà a mà, del vers a vers, amb la força de cadascú, amb els somnis com a tema I ens dóna la mà, sempre generosa, per fer-nos fer un salt cap a la imaginació sense aturada. L’orgia es versà al llarg d’un dia i mig en què vam viure una felicitat creativa plena i sincera, de ment en ment i de cor en cor. Les ànimes inquietes que som amics, amigues, coneguts i saludats, hem escrit amb ella, en part, cadascú amb la seva, engrescats participant en el somni, en el més bell dels somnis, en el somni turquesa, la mirada màgica i ancestral de blau intens, com unes ales que barregen far i mirada, gata i cala, unes ales blaves que besen el somni per mirar amb tu, ara, ara mateix, des dels meus somnis cap als seus, cap als teus, perquè el somni neix i creix en un mateix, i és en ell on hi dorm la lluita dels segles lliures, com el cervell tan bell de la Carolina, un pou de saviesa com d’antiga deessa, poetessa dels nostres dies, fera salvatge i fada somniada, ben turquesa, sempre, com la mirada deslliurada, sempre present, dels teus somnis als meus, dels seus als teus, dels seus als meus, perquè tot és un començament, en un present futur, en un instant etern, com la llum que besa l’arena de la mirada turquesa.

 Us convido a seguir endinsant-vos en el món oníric i màgic de la mirada turquesa, us convido a sentir la sensibilitat de la Carolina sempre lliures, mentre danses pel pensament com del sentiment, sempre a flor de pell, amb un geni que ens eriça la pell, sempre rebels i valents!

 Gira pàgina conscient que d’ara en endavant tot serà ben diferent!

 Daniel Ferrer Esteban

1 de l’1 del 2011