Rumb a ponent
Havia caigut del cel dins un bosc molt frondós. Una caiguda al buit, lliure i sense paracaigudes. Els meus ulls, cegats abans pel sol, ara restaven cecs per la foscor. Sense cap mena d’orientació, intentava palpejar la incertesa del davant, sense tampoc poder mirar enrere. Era una atzucac existencial, en què només el temps es podia menjar l’espai. Atrapada i perduda en un bosc sense sortida, recorria a les palpentes els seus camins laberíntics conformats per un cercle. Semblava un ratolí engabiat donant voltes a la roda, romanent sempre al mateix punt de l’espai. Només el temps, només ell podia aturar la roda i obrir la porta.
Mentrestant, la desesperació seguia corcant cada un dels meus pensaments. Muntada a una muntanya comunista, cercava un equilibri que passava de llarg. Les idees zigzaguejaven pertorbant el meu pas, entre la foscor d’aquell bosc, amb els meus ulls sense mirada i el meu cor en carn viva, que duia a la butxaca, a prop de la mà.
Un dia els meus peus deixaren de caminar, cansats de l’automatisme passional. Vaig seure sota un arbre, desconsolada. Recolzant l’esquena en el tronc, d’escorces suaus i planeres, saturada vaig tancar els ulls, cercant tancar al mateix temps el meu cor i la meva ment, intentant apropar-me a la mort amb un bitllet de tornada a la vida. Són aquests els moments en què la vida et supera i vols desaparèixer encara que sigui només per un instant, per un ínfim segon que passi desapercebut per la resta del món. La roda s’havia aturat en el moment que el ratolí havia deixat de córrer.
L’amagatall d’aquell coma existencial fou una màscara d’oxigen dins un aire corromput per una espiral sense sentit, sense camí. Ara seia ajaguda sobre un punt i a part que em duria a una estrofa nova.
Després d’aquell segon etern que s’havia convertit en un bot salvavides que surava sobre una mar plena de les llàgrimes ancestrals, vaig obrir els meus ulls. Un raig de llum fendia la foscor i obria aquella porta tancada, d’aquella gàbia imaginària.
Les cadenes voluntàries tancades amb els cadenats de la ignorància ara eren obertes per una clau amagada al meu melic. Ara renaixia i em nodria de la llibertat. I amb la il·lusió d’un nou començament, d’una nova oportunitat, posava un nou rumb al camí, deixant enrere el temps malbaratat per les voltes de la perdició, d’aquell cercle viciós que no duia a enlloc.
Rumb a ponent, allà on jeu l’amor.
SOMNI TURQUESA 
Acabas de definir l’estat en que em trobo des fa molt,massa temps. Malgrat que he trencat alguna cadena i he deixat anar llast,el meu pas es lent i feixuc. Movent-me entre tenebres a plena llum del dia i incapaç de veure la sortida del laberint
Lluís, no és fàcil trobar el rumb… de fet quant més el busquem, més el perdem. Cal aturar-se i dir… prou, no accepto pulpo como animal de compañía! I la soledat deixa d’existir quan et trobes a tu mateix. Bé… suposo que les ànimes inquietes tenim aquesta mena de desorientació existencial. Petons, Lluís!
Un plaer llegir.te…Un plaer estimarte. Besades dolces,Carolina.
ooooh Marga… m’omples el cor de complaença 🙂
Els boscos són traidors, sobretot quan és fosc i les boires són baixes. Són com laberints rebuscats, que porten a la circumvalació constant, sense destí concret, sense orientació coneguda. Però les gàbies no són mai tancades del tot, i els boscos, tot i mostrar-se decidits a entrebancar els nostres anhels, sempre tenen sortida; no hi ha tanques, només neguit que encega i no permet la claredat d’actuació. Les raons i els sentiments s’entortolliguen, les voluntats es confonen, i els desitjos comencen a fer-se fonedisson. La llum, però, sempre arriba. El sol és persistent, fins i tot ho és la lluna envoltada del seu estol d’estels. Només cal fer coincidir la mirada amb el punt concret de l’esperança, o trobar l’emplaçament per als nostres sentiments esperançats. De la mateixa manera nosatres, els humans, no estem mai deslligats del tot. Igual que no hi ha tanques als boscos, no hi ha fils desconectats amb la vida. I quan es troben tots dos, el fil i la porta oberta, com si d’Ariadna es tractés, sempre hi ha algú o alguna cosa que estira. La resta és senzilla, seguir el fil, creuar la porta, i retrobar-se amb l’esperança de la vida. Si el fil és propi, més consistent és, i amb més empenta es creua l’espai de sortida. No hi ha volta enrera, llavors. Res serà igual. Podem tornar a caure enmig d’un bosc, però ja sabem que sempre ens queda la possibilitat de seguir el fil fins a l’obertura al llindar del prat. La vida és un cicle. Els fils sempre i són, i les portes mai es tanquen. La il.lusió va i ve. Els sentiments es redrecen, i els horitzons tornen a veure el seu lloc a la vida. Pels egipcis l’horitzó era per on sortia el sol, en deien “ajet”. Què més dona, és la linia de destí, per on surt el sol, o per on es pon. En tot cas el rumb és a ponent, perquè a alguna banda l’hem de situar. L’amor no té rumb, senzillament essència. Si la trobem, ens serà igual ponent, o el rumb, perquè sabrem que és a l’horitzó, d’allà on es pot caure dins del bosc.
El meu horitzó, ara, Miquel, és a ponent… M’encanta la teva reflexió… i el fil d’Ariadna m’ha fet retrobar la sortida del laberint de la vida, un cop més… Gràcies!