El misteri de la capsa buida

Esgotant la darrera energia de la bateria, aquella que em posa les piles durant el dia, arribava a casa gairebé sense esma, carregada de raons pesades. El pes que duia a les esquenes m’empenyia amb gravetat a terra, mentre les passes s’arrossegaven cansades, com un cargol que lentament avança, constant.

Vaig treure les claus de la butxaca, tot fent malabarismes amb prou feines podia mantenir l’equilibri. El meu cos trontollava amb la descompensació del pes a les espatlles. Era esclava d’una maleta roja, que sempre duia a sobre. La cremallera ja no tancava degut a la sobrecàrrega de llibres i papers. De sobte, les meves cames toparen amb quelcom que no podia veure. Vaig descarregar la maleta a terra i totes les bosses que també duia a sobre. I com si d’un miratge es tractés, vaig veure una capsa ben grossa al peu de la meva porta. Un gran llaç de lli de color vermell la nuava. A una punta de la tapa hi havia un sobre petit de color farina que portava escrit el meu nom. Semblava una lletra femenina, amb una grafia suau i rodona, però no vaig saber reconèixer de qui podia ser. Un cop vaig obrir el sobre, el paper de dins deia tan sols dos mots: petit tresor.

Allò era tot un misteri, una endevinalla a priori divertida, que va fer oblidar-me per moments del cansament. Lentament vaig desnuar el llaç i amb les dues mans vaig llevar la tapa d’aquella capsa misteriosa. Ben bocabadada vaig quedar quan a dins no hi havia res, era buida!

Durant dies vaig estar somniant i rumiant la solució de l’enigma. La meva ment va imaginar mil històries diferents. La il·lusió s’endinsava en un bosc bucòlic i es deixava endur per la natura verge i pura. Sense saber com, em vaig començar a enamorar d’una idea que no existia més que a cada racó de cada neurona meva. Gaudia una tercera vida paral·lela entre la primera i la segona, entre la realitat i el somni. Aquella línia era l’horitzó entre la nit i el dia, la vigília d’un despertar sense son, d’una son sense despertar.

Després de llargs mesos fent equilibri sobre la corda fluixa, vaig caure a terra i no hi havia xarxa. Havia saltat des del trampolí més alt i havia caigut de cap dins una piscina seca. Algú s’havia begut l’aigua.Van morir les meves il·lusions fetes de bocinets d’imaginació. S’esmicolà la teoria del misteri en trossos d’hipòtesis empíriques, palpables, verídiques…

 Res era i no era res.

Tot un posat en escena que no pretenia més que ser un reclam d’inquietuds. Una trampa perversa d’una ment buida com la capsa. Un parany en el que el misteri era l’ham.

Res era i no era res.

Una superfície fina i agradable, un contingut aspre i primitiu.

Res era i no era res.

Només una capsa buida amb un llaç estrident.


8 Respostes to “El misteri de la capsa buida”

  1. Res era i no era res… està molt xulo!!!

  2. No vas mirar be. Els petons son incorporis, eteris i no es deixan veure nomes en algunas nits inprecisas. Segur que la caixa qui la va enviar la va omplir de petons que no vas saber veure.

  3. Cada escrit que fas es un regal nou, et superes dia a dia. Gracies

  4. M’agrada molt com remenes les paraules. Omples el no res.

  5. Suggeridor i enriquidor. M’ha agradat molt.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

 
%d bloggers like this: