Paraules pendents
Lladre d’autoestimes,
Exterminador d’ànimes pures,
Depredador sota la lluna,
El teu interior esgarrifa.
T’has aprofitat del silenci
de la confidencialitat mal vestides
de complicitats no merescudes.
en el teu univers sense vida.
I la presonera callava.
El seu mutisme avidava
els teus cops al cos i l’ànima,
fruit del teu foc d’aigua.
Tant de bo existissin dos mons,
en comptes d’un.
Incomunicats, diferents,
ben lluny.
Tria quin vulguis,
el meu món serà on tu no hi siguis.
Em fas fàstic.
Tant de bo em fossis indiferent.
Saber de tu és el meu pitjor càstig.
Ves-te’n, fuig d’aquí corrent.
L’única ràbia és amb mi mateixa.
Com he deixat pas a les teves manipulacions?
Com he aguantat les teves coaccions i els teus cops?
No són quatre dies…
Han estat gairebé tota una vida.
Fes-me un favor, desapareix i deixa’m tranquil·la.
Bèstia ferotge, fuig dels miralls
que et miren,
que et sentencien.
Pots enganyar i seguir manipulant.
Però tu i jo sabem la veritat.
Ets un agressor de dones.
Ets un covard.
SOMNI TURQUESA 
Carolina, és cru però per desgràcia real, aqui no hi han fingiments, ni representacions, és la pura, crua i dura realitat, és el teu testimoniatge…
Desitjo pel bé de tots que tu t’acabis de recuperar del tot algun dia, i ell que canvii, i si més no que deixi de fer mal.
Aquest poema vull que sigui dinàmic… és a dir, un lloc on poder treure tot el que he hagut de callar durant anys del què penso sobre la bèstia. De tant en tant aniré afegint versos fins que arribi el dia en que ja no hi hagi paraules pendents. Aquell dia serà el dia més feliç de la meva vida perquè no existirà cap mena de sentiment cap aquella cosa… perquè no el considero persona i serà el dia que realment sigui lliure, sense pors ni ràbies, sense impotències ni injustícies. Aquell dia serà el dia en que ell hagi viatjat a l’altre món paral·lel on no existeixen les comunicacions ni les connexions.
Els agressors esguerren pau i vida,
dolça carícia, embranzida cap enlloc,
mort i silenci, humil·liació i càstig,
aïllament, com una malaltia mental,
en el seu punt àlgid, ja ho veus, tot,
la vida endreça les coses sense mirar,
de vegades, per les presses, mentides,
tots fem camí endins de la nit negra,
dina la llum més clara i dolça, ho sabem,
sabem que la bèstia no canviarà mai, mai,
tampoc ho voldríem, arribada la sentència,
sense prudència, pudentes, les mans, pudent,
sentiment mort, podrit, ja ho veus: Seguim,
seguim que res no ha acabat, tot comença,
comença sense amenaces, sense cadenes,
lluny, fuig de la vida de la petita,
de retruc de la vida dels somnis,
els immensos, els turqueses,
que canvi la justícia, cega,
tant maltractadora com ell,
que permet apropar-se
a la dolça lluna bona,
sense més, així és,
així es sent,
aquesta vida,
dins la mort,
aquest mort,
en vida,
mor.
Jo el tovo molt autectic i compren la rabia de “Paraules pendents”, m´identifico molt, pot ser massa..
Gràcies, Carlos. És un poema dur i alhora necessari… Ja m’entens 🙂