Som a dins, ara

Llegint-te, mig adormida, en un moment ben cert, il·luminada per una foscor on les ombres del sol són il·lusions, trobo imatges de ciutats superpoblades, ruscs de gent frenètica i estressada, que vénen i van, que van i tornen, que marxen i arriben, sense volta ni solta. I entre aquesta multitud de cossos inerts, em trobo jo cercant-me, perquè no em veig, la gent em tapa. I és que la meva ànima m’empeny a cercar un univers inexistent, almenys això diuen de la utopia. Sortosament, la meva mirada blava crida “terra a la vista” quan topa amb la teva mirada bruna. És una imatge congelada, un temps sense comptar, un rellotge esclafat en mil peces a terra. El turment ha cessat rere un bocí d’esperança que  brota màgicament del no-res d’aquell pou sense fons i la seva tija puja ben ferma cap a l’exterior deixant les arrels enrere.

Després de viatjar en el tren del malson, per fi puc sentir que paga la pena no desistir, que la lluita aixafa el conformisme, que l’amor és una victòria segura, sense cap més arma que la de la tendresa, sense cap més tir que el del batec del cor. Em guanyo tot i sabent que em perdo. Hi ha moments en què res és el que sembla, i tot és al revés. L’encerto dient el contrari del què penso. Sóc víctima d’una dislèxia de contraris. És l’essència de mirall que tinc la que em fa veure un món simètric passat de rosca, de tant donar voltes.

La lluna em cerca totes les nits, però ja és massa tard. Els somnis onírics ja resten quiets en la calma de la seva inexistència ridícula. Tot tenia un sentit, i ara el sentit és no tenir-ne. La millora és notòria atès que el patiment ara és a la cua de la llarga llista de coses que s’han de sentir a la vida. La sirena amb rostre de calavera ens posa una hora d’entrada i una de sortida. Som a dins, ara.