Russa és la muntanya
Ets a baix.
… trist…
…sol…
Mig enterrat.
Acaricies la mort .
Ja ni de pena…
te’n queda.
b
u
i
d
o
r
l’apatia és una ciència.
…
Sentit manc.
…
?
!!!!!!!
Llum a l’horitzó.
Canvi de rumb.
Terra a la vista.
Ets, de nou.
p
l
e
n
i
t
u
d
L’esperança t’il•lumina.
…
Sentit amb mans.
…
Ets a dalt.
… content…
… acompanyat…
Mig enlairat.
SOMNI TURQUESA 
carolina,,, molt agraïda, maca (-^_^-)
Això de la muntanya russa em sóna conegut, tots hi montem en aquesta atracció alguna vegada…
Un poema fragmentat, em rocorda l’estil del malaguanyat Joan Salvat en el “Poema de la Rosa als Llavis”, fins i tot en el grafisme sembla seguir l’avantguarda d’aquells temps. Molt suggerent. El que m’ha sorprès més és: TERRA A LA VISTA! La poesia ha de sorprendre sense estridències. És bo recollir coses del passat de les quals ningú no n’ha fet gaire cabal.
Molt bé, Carolina.
Una abraçada.
La vida és una muntanya russa.
Petónets Carolina.
si, en realitat son pujades i baixades; em quedo amb les pujades, sempre he volgut estar positiu,,, malgrat;;situacions diverses,,,ara m’agrada la vida,,,
Claro ke me gusta, es un poco abtrapto, supngo ke es lo que llamas “grafisme”, pero le encuentro un significado “conceptual”.
Creo..
Molt, però que molt bo, trasmet emocions que desperten altres al meu interior…….
Avant, sense por.
😉
m’ha encantat!!!!!!!!!!!
emotiu….ooooh!!!!!!
Curt i intens. Clar i profund.
Carolina gràcies per aquest bell poema (en el fons i en la forma)!
Una abraçada!
Xavier
Carolina, m’ha agradat molt com jugues amb la forma del poema i com combines la forma amb el contingut que baixa i puja. La forma és gairebé simètrica però en un altre plànol d’acords amb el contingut. Està molt bé perquè comença a baix per acabar pujant, així ho entenc si més no 😉 Acaba amb molt d’optimisme, i la imatge que hi has posat és ben guapa i encertada. Felicitats!
…..el sentit de la vida per poc que ens despistem , acaba siguent : el seguit de sense-sentits i neguits traginats dins d’un sac …….
la vida fluctúa constantment…i nosaltres amb ella .. el moviment es necessari , perqué sense ell mai hi ahuría cambis.. i els cambis calen , són renovació… vida .
Carolina … estàs ben viva , cal alegrar-nos per aquest fet 😉
petó
Stàs_comentadoraparaulera
I tant que m’agrada. És l’eterna dualitat: La vida i la mort complementàries entre la felicitat i la tristor, també complementàries. Un sens l’altre no existeixen, però com a resum final, l’optimisme que ens fa crèixer i sobreviure! No sé si he encertat!
Juli, sempre les encertes 🙂 A més, jugues amb avantatge, perquè em coneixes. Una abraçada, mestre.
“Sóc a dalt,
…content…
…acompanyat…
Mig enlairat”
En l’instant precís, el proppassat diumenge nit, vaig
rebre el teu nou poema. Em trobava inmers de ple en el
“zigzageig de l’anima cap a emocions plenes de joia i
plenes de res”. El poema em va reconfortar i em va omplir
de bona energia i va suplir la buidor i trista apatia, no sé si ciència o no, que m’omplia o, potser millor, em buidava, en aquell moment, que…
“Estava a baix,
…trist…
…sol…
Mig enterrat”
Sí que ho és,
una Muntanya Russa!
Pujes i baixes i baixes i pujes,
vas i vens i vens i vas,
tot d’una i ràpidament,
vorejant el vèrtigen
i sense adonar-te’n.
A voltes al mig,
ni a dalt ni a baix,
sense estimuls,
desmotivat,
mancat d’alè,
per a fer
no se sap que.
Ara tan be,
després tan malament.
Eufòria versus depressió,
esperit de contradicció.
Avui que ho sents tot
demà que no sents res.
Vet aquit
quina erràtica vocació,
equilibri com a part del desequilibri
i tot el contrari.
Posar fil a l’agulla,
som d’aquest món,
és com és i som com som.
En el fons
o en la superficie,
viure intensament,
compartir-ho,
enriquir-nos mútuament,
recolzar-nos,
en la tasca de ser grans
com a èssers humans.
Antoni, ets l’hòstia… amb perdó! M’agrada el què dius i com ho dius. Em quedo amb un fragment que m’ha atravessat per dins:
Vet aquí
quina erràtica vocació,
equilibri com a part del desequilibri
i tot el contrari.
Posar fil a l’agulla,
som d’aquest món,
és com és i som com som.