La síndrome del jutge

La vida ens dóna pals a tots i a totes. Aquests sotracs ens perfilen l’actitud, tot i que el caràcter neix al mateix temps que nosaltres. L’esperit de lluita només se sosté si es recolza pel somni, de la il·lusió, de l’optimisme. La resignació també és una forma de viure. El fatalisme, la pitjor. I com que som productes caducs, les etiquetes ens designen la nostra forma de ser en mans dels que pateixen la síndrome del jutge. Si no deixes entrar el pessimisme per la porta del darrera quan la del davant és tancada, prens una actitud temerària per aquells que un dia el deixaren entrar, després de pair els ensurts que els va deparar la seva pròpia experiència. Reconec en les boques de molts, les mateixes paraules que cerquen definir-me. I no entenc quina postura condueix als jutges a pensar que visc en un món de color de rosa, en los mundos de Yupi, que sóc hippy, que sóc massa jove… Bé, això darrere m’agrada. El dia que perdi la il·lusió, hauré mort. No suportaria viure un món de color gris, en què només ens deixéssim portar pel que ens han donat. Somnio, sí, somnio que tot es pot canviar, que de vegades construir és destruir allò que ens fa mal. El conformisme és la malaltia de la nostra societat actual. Somniar no és cap delicte moral sinó una necessitat per a seguir endavant.

Ja sé que sóc un ésser insignificant, ignorant i fins i tot contradictori. Però dins el meu microcosmos, sóc jo el centre d’una vida fugissera, que prova de donar tendresa aquells que m’envolten, que provo de regalar energia a aquells que la necessiten, que provo de fer conya a aquells que ploren desgràcies… Perquè la importància és relativa i podem jugar amb ella i girar la truita.

El mirall m’acompanya, de totes formes. I davant els atacs, ensenyo els ullals. Que sigui insignificant, no justifica el menyspreu ni la superioritat per part d’altres vides… que són també insignificants. Perquè en definitiva som fum, que s’escampa en el no-res.

Anuncis

3 Respostes to “La síndrome del jutge”

  1. Siempre me ha hecho (puñetera) gracia la gente derrotada que llama a eso experiencia. Cada vez que oigo “yo, es que soy realista”, me pregunto
    cuál será la frustración personal que vomitará instantes después.
    Pero los sueños y la voluntad son un motor, el verdadero motor del deseo, que no debe parar hasta el postrer día. Otro detallito sería estar dispuestos a pagar el precio, inevitable tanto en capacitación como en desgaste contínuo de energía. Caray, merece la pena saber que hay cosas que merecen la pena, de todas todas…
    Un saludo.

  2. Jo Carolina fa temps que he perdut la il·lusió. Onze anys enrere me sobraven els amics sempre de marxa, excursions, acampades, sopars, viatges,…però fa 4 anys que visc dintre d’un mal somni, no pu gaudir del que més estimo en Pep, a més sense haver fet res incorrecta:-)))

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

 
%d bloggers like this: