Dins un conte de fades
Autors: Manel Hernández Cabezo i Carolina Ibac Verdaguer
Atrapat dins un conte de fades
on vaig caure quan fugia,
d’una bruixa que em perseguia
per tallar-me les ales.
I ara sobrevolo les sales
cercant desesperat una sortida,
enclaustrat a totes bandes
perdent bocinets de vida.
Cerco la clau a la teva mirada
redemptora, el meu salvavides,
ets aquella mà allunyada.
Ets l’ànima tant temps esperada,
aquella que em deixa amb l’intriga
de saber si seré un ànima salvada.
SOMNI TURQUESA 
Atrapat a un cos de bruixot pràcticament no entenc els meus sortilegis, els encanteris han quedat lluny de la lluna que tot ho il·luminava amb un somriure, han quedat lluny els capvespres que passàvem sense temps, la nit bruna que ens acaro…nava els cossos, de tant en tant la màgia torna per un instant, i no, no és enyor, és l’amor que encara sento per la màgia del bosc encantat, fins que l’encant no arribi a besar l’arena serem dos cossos estranys, la cala nua encara esguarda els cors fosos, mentrestant seguim fent esteles, dins altres ulls, dins altres poemes, potser per ser més a prop malgrat la distància, potser per esdevenir vent, silent, que travessi valls i muntanyes… ara som més a prop de gaudir d’una nova tendresa, amb els dits, de la ment als dits, escrivint el futur com si fos un passat que mai no va passar de llarg, que roman, per sempre, dins els llavis de la passió que mai no s’apaga, passats els segles.