9. Els túnels emboirats

I m’aturo davant de la boira. Espero uns segons i imagino què hi ha al darrere. Els meus pensaments giravolten les neurones i juguen a les endevinalles.

El millor sempre està per arribar. Tot i que calgui tornar enrere, per retrobar el camí, just en aquell punt on un s’equivocà de drecera. La vida és un laberint i és un repte trobar la sortida, però tard o d’hora la trobem. Jo havia trobat un túnel i em pensava que era un pou, vès quines coses. Vaig seguir caminant em la foscor i un dia qualsevol, sense triar-lo, sense endevinar-lo, sense esperar-lo, em va regalar la llum. Ara gaudeixo de la calma que et dóna la claror, però no oblido l’existència dels túnels i quan em topi amb algun altre no el confondré amb cap pou.