L’aigua turquesa dels meus ulls
Són moments…
els que s’enrosquen.
Són moments…
els que s’engrunen
Són moments..
els que pertorben.
Son moments…
els que fereixen.
Són moments…
que no eterns.
M O M E N T S
À S E S I E E
G M N P N N M
I O T E E D P
E S R R T R R
S I E O A A E
Són moments…
els que miolen de dolor,
a la teulada d’un gat mort,
sota la nit bruna,
sense cap lluna,
la foscor negra,
amaga les penes,
… i els plors,
remolins d’aigua,
mullen la meva pell d’or.
Les ferides són llargues.
I els dits dins les llagues,
encenen la tortura
d’un rierol ple de pedres,
d’una vida fotuda,
que cerca el llumí
per il•luminar el destí.
-sense camí-
La natura esborra les passes.
L’herba creix amb les llàgrimes
que reguen la terra seca.
Les gotes dels ulls turqueses cauen dins la buidor de la tristesa.
SOMNI TURQUESA 
Bona terapia, i crec que la persona que ho llegeix es pot posar dins de la teva ànima entendre el patimant… Bella composició!
Una abraçada…
Això es la vida, una muntanya de moments, que els tens que pujar tots i viurels un per un, i cuan s’arriba a dalt veus que de bons no han sigut tans com vuldrias i que no els has gaudit, perque t’as entretingut masa en valorar els dolents.Els moments pasen depresa tan uns com els altres.Un peto Carolina.
Els meus ulls anegats per llàgrimes grossas i sentides no em deixen veure la realitat. Estic en un pou negre, profund, on la ferum profunda s’ha instal.lat i m’ha invadit per tot el cos. Intento aixecar-me i treure el cap per veure llum però és impossible, la distància és massa gran i jo no tinc forces ja. He passat de l’alegria i felicitat a l’enfonsament sentimental en hores. Perquè estic això?, em pregunto, com he passat d’un a l’altre estat? no més per deixadesa d’uns dies de conrear l’amor que vivia, pot ser tan cruel la visa?. Sí i més. Això no acaba només de començar, ara vindran els retrets, la culpa, la foscor. No puc deixar-me caure d’aquesta manera, he de tenir valor i superar-lo, la mort no em fa por però la vida no m’atreu com abans, que he fet, l’he fotuda ben bé i ara hauré de pagar-lo amb escreix, si vull tornar a ser el que era abans. Nèixer, crèixer, desenvolupar-se i morir. Això és tot. Simple, continuat, senzill. Pot ser sigui això la veritat que buscava per tot arreu, tan senzill com això. Adéu torno al pou fins que tingui forces per sortir de nou al món.
Si encuentro que es y tanto muy autoterapetuico como a divho Jordi la persona que lo leea se mete por un momento en tu alma. Hay que subir el ànimo, tu agua turquesa brilla aún más si hay sol refeljandose y fomando pequeños arco iris allí por donde hayas dejado tu agua turquesa, pero vamos no queremos que derrames agua turquesa queremos contemplar un mar turquesa leyendo poemas de sueños :). Unaa gran abraçada dauraada i petons.