Civilització assassina

Asseguda sobre una roca, veia passar les estones vora aquell bosc que desapareixia arbre a arbre. El meu cor agonitzava al sentir el soroll que feien al caure, morts. Les serres mecàniques ensordien el meu lament, ple de plors inconsistents. M’estimava aquell bosc més que qualsevol altre. I poc a poc es consumia la il•lusió per poder-lo seguir veient dia a dia.

Recordava aquell primer moment en què el vaig veure tan ple de vida, eufòric i pletòric. Les branques dels seus arbres tremolaven amb el vent de l’emoció per tenir-me allà present. I és que la connexió fou primitiva, cosa de la natura. El fet és que no podia veure’l tots els dies, però somniava amb tornar a respirar la seva olor pura, per alimentar els meus pulmons, per a sentir-me més viva. I el temps s’aturava quan el tornava a veure, de vegades des de la distància només sentia el ball dels seus arbres.

El bosc no era només meu i jo ho sabia. I poc a poc es va fent petit i més petit. Tot perdia el sentit. La civilització se’l cruspia i no em donava cap esperança per poder-lo mantenir en vida. Plorant vaig aixecar-me d’aquella roca estàtica, que seguiria allà, després de la meva marxa. Perquè havia arribat el moment de deixar de veure’l al no poder suportar el dolor de perdre’l. El bosc aviat ja no seria bosc i jo ja no estimaria mai més la civilització assassina.