Reclam de justícia
Fa un temps deia que un mentider és una persona que s’amaga d’ell mateix. He evolucionat el concepte i hi afegiria que és una persona que s’avergonyeix d’ell mateix. Aquesta frase se la dedico exclusivament al mentider dels mentiders, a l’encantador de serpents que usa el dret a mentir que li atorga la justícia.
Aquesta societat treu els drets de les víctimes per oferir-se’ls als agressors. Que no es queixin més, si la violència de gènere augmenta i és una plaga social. La culpa la tenim nosaltres. Més mà dura per a tots aquells que l’han tinguda amb persones innocents i més febles que ells! Són dolents i els manca el cor. Van de víctima a víctima i tiro porque me toca.
Crec que els jutges només poden complir les lleis del poder legislatiu i executiu i aquestes són ineficàcies. Tot i així, hi ha jutges que usen molt la subjectivitat. És molt maco ser “progre” amb els acusats mentre no t’ha tocat a tu i a la teva família patir cap desgràcia per culpa d’un psicòpata. Quan un mama el terror d’a prop i la des-protecció que tenim les víctimes davant la llei, els parers de les persones canvien. M’agradaria que els càstigs fossin en la mateixa mesura que els delictes. No està tan de moda l’empatia?
Fent pinya aïllarem a aquests salvatges. Però la tendència actual és mirar cap a un altre costat. No volem problemes, no.
La força de la paraula és el punt de trobada entre els éssers humans, siguin homes o dones. L’acceptació que els demés poden ser contraris al teu pensament i que no passa res és la tolerància. Aquell que maltracta ho fa per imposar la seva voluntat, és el domini, el poder sobre els més febles. Això em recorda als imperialistes, als franquistes, als nord-americans. Bé, què podem demanar a la societat si està ben podrida i mancada de valors?
Collons, que no som animals, que tenim raó i coneixement! Per què no els fem servir? Que per ser millors no hem de trepitjar als demés!!! Això em recorda al companyonatge fabril de les empreses capitalistes.
I la conseqüència de tot això em duu a la manera que tenia de començar amb la meva deducció primera: aquells que sotmeten als febles és perquè es creuen inferiors i necessiten la força per sentir-se a sobre, al damunt, clavant la bandera, la possessió.
Què podem demanar a una societat que encara no ha jutjat el franquisme, el domini, el poder mitjançant la força?
Serieu partidaris de que hi hagués una llista dels maltractadors condemnats? Seria ètic? Seria pràctic? Ajudaria?
Haig d’estar tota la vida mirant rere meu? N’estic farta d’aquesta tortura! Només espero que la natura posi seny a la injustícia… és l’única solució.
La violència és l’excusa per la dominació!
Miro enrere i flipo…. Miro endavant i encara flipo més.
Les denúncies falses són mínimes (que fan molt de mal a les víctimes de les denúncies i a les víctimes reals de maltractaments). I sabeu per què? Perquè és molt dur denunciar, és molt dur anar a la comissaria, és molt dur anaraal punt dona, és molt dur explicar una i una altra vegada tot allò que has patit. És molt dur suportar les preguntes punyents de l’advocat de l’agressor, és molt dur veure que el jutge es dedica a fer només la seva feina d’una manera deshumanitzada (acostumat pels conflictes diaris), és molt dur veure que la llei et protegeix a tu i no a la teva filla. És molt dur veure com amb una ordre d’allunyament et tornin a agredir i agredeixin a un familiar teu també dona, davant de la teva filla. És molt dur que a l’agressor no li passi res tot i haver estat condemnat a deu mesos de presó per saltar-se l’ordre d’allunyament perquè no té antecedents. És molt dur que el tio s’escapi dels mossos d’esquadra i com que es presenta davant judici no passa res. És molt dur que un agressor campi per la vida tan tranquil i jo hagi de mirar a tot arreu, amb un esprai de defensa i un gps connectat a la creu roja. I per si no hi hagués prou amb tot el què he patit, encara haig de passar per un altre judici per demostrar el maltractament físic (també psíquic) que he patit durant deu anys en silenci. És trist que a aquest senyor un dia se li acabarà la’rdre de no comunicació amb mi i l’ordre d’allunyament i hauré d’aguantar les seves coaccions. És molt trist que hagi comès un error tan gran a la meva vida i que l’hagi d’arrossegar fins la mort. Però ESTIC MOLT CONTENTA d’haver denunciat a aquell desgraciat i que a partir de llavors sigui una dona lliure que no ha de suportar cap hòstia ni menyspreu. Val la pena viure la vida lliure, ben lliure que morta en vida.
DENUNCIA, DONA, PER SER LLIURE ELS TEUS ÚLTIMS DIES DE VIDA!
SOMNI TURQUESA 
El que em pregunto jo moltes vegades es que havent-hi tanta gent bona i noble al món també estem parats davant de tot això, la justicia que no ho es, el poder que ens domina, l’educacio que donem als nostres fills que algo falla, les relacions socials no funcionen, etc, i nosaltres aqui mirant com si no fos amb nosaltres, no estem mirant la televisio es la teva veina que rep cops de puny, es el jutge que envia a casa al que ho fa, es la societat que no exclou a aquest individu del seu si, son els amics que miren impassibles com el terror s’instaura en la vida de les persones, i nosaltres mirant sense intervenir. Pot estar tan embrutida la societat que es permeti no intervenir davant aquestes injusticies o es l’ésser huma que no té valor o valors per defensar el dèbil. Mentre això passa l’agressor explica en el bar com va pegar una persona indefensa i tothom abaixa el cap i no diu res, on s’ha anat aquell valor, aquella noblesa, aquella grandesa de cor de l’ésser huma per defensar les injusticies i els abusos de poder, en l’han comprat per un pis i un cotxe i votar cda 4 anys, s’ha perdut per por a no tenir la comoditat de la societat de consum, que pensara el meu fill quan veu que no hi faig res del que parlo i defenso aferrissadament a casa, que pensara l’agressor de la seva impunitat. Valor i valors, hem de poder recuperar l’essencia de l’esser humà la solidaritat, l’amistat, la unió, la valentia, la no violencia, es l’única esperança que ens queda, resetear els valors imperants ara a la societat i tornar a aquells primers homes que se sentien iguals, es respectaven i respectaven la natura i el món. Hem de ser capaços de ser valents, de no tenir por a la vida ni a la mort, valents per viure d’una manera noble i completa on tothom servim per a alguna cosa i ens sentim part d’ella, on l’home i la dona s’estimin, on els nens juguin com el que són, en fi a aquell paradís perdut del que mai devíem haver sortit i no haguessim perseguit el poder, la dominació, la violencia, la brutalitat en nom de qualsevol cosa, matar als demes per un tros de terra o d’or, despreciar la bondat i la grandesa de cor, la pau. L’home i la societat d’ara no nem bé tenim l’horitzó desfigurat i llunyà, les idees corrompudes, el cap trastocat i així percibim la realitat d’una manera fosca que ens fa por que ens impedeix actuar davant d’ella. En poques paraules hem de desfer per tornar a fer sino mai podrem mirar-nos als ulls i dir-nos t’estimo, et respecto, som iguals i fer una vida seguint el que la natura ens ha ensenyat i hem oblidat per satisfaccions materials que al final han acabat amb la llibertat de l’home i sense la qual una societat acaba pudrint-se com l’ha passat a la nostra. El maltractament és una mostra d’aquesta manca de llibertat i no intentar aturar-lo és una mostra de que amb la llibertat hem perdut el valor. Llibertat i valor i tornem-hi a ser ésser racionals diferents de la resta per la gran sort que estem dotats del pensament i la intel.ligència trets diferencials que ens fan únics en l’univers. Jo encara hi confio, posem-nos a treballar junts, recuperem junts la llibertat i el valor perduts, eduquem els fills en la llibertat i el respecte, siguem solidaris, tampoc és tan dificil menys que amagar el cap o donar 4 cops de puny al dèbil. Però fem-ho ja sino el món sen’s menjara com s’ha menjat els dinosaures. Llibretat i valor germans i companys per la felicitat de la humanitat a la qual pertanyem. Us espero jo ja estic en marxa i no m’aturare fins aconseguir-lo, feu-me costat i tots junts ho farem, segur que ho farem, ja estem al cami. Salut.
Ànim, i mira de trobar una jutgessa dona. Si l’escriptiora George Sand aconseguí a mitjans del segle XIX la tutél·la dels seus fills i el divorci del seu marit maltractador, alcoholic i que l’engenyava amb les criades, TU pots aconseguir en el segle XXI que es comdemni al teu agressor.
Els jutges homes són quasi tots uns missògins i solidaris amb el seu genere.
Rosa,
entre els jutges, homes i dones hi ha de tot. Jo conec molts jutges homes, que son excel·lentíssimes persones, dignes honestes i comprensives. per altra banda, conec funcionaries (no tinc el plaer de conèixer cap jutgessa) que son persones intransigents, carregades de complexes i tot menys dialogants.
Així que si us plau … no parlis tant malament de qui no coneixes.
Carolina, una forta abraçada i força !.
Donat, la meva experiència dóna la raó a la Rosa. Òbviament, la casta judicial està molt distant de la realitat i si bé el dret ha de servir per mantenir la societat en equilibri amb la balança de la justícia, actualment hi ha massa feina i una feina massa automatitzada, regulada per infinits expedients. Els jutges haurien de ser imparcials… però són persones i com totes s’equivoquen i si a més, no coneixen la problemàtica social doncs estan formats en dret, però els manca la psicologia, la sociologia, haver viscut temps a la vida, lluny dels llibres… Necessitem que els jutges donin resposta a la nostra societat, avui dia els cal formar-se i els calen recursos, però aquí entraríem en un altre debat: la despesa pública.