19. El falcó tossut

Passejava tot sobrevolant aquelles muntanyes que provaven d’entorpir el seu vol. Els seus reflexos eren ràpids i suaus, que combinats amb la seva mirada fixa a una fita, esquivaven qualsevol turbulència, mentre dibuixaven una estela de condensació en aquell cel blau.

Des de les alçades, tot semblava immòbil, perenne, etern. Aquella distància que empetitia l’entorn a la vista, li regalava un estat de calma i pau. La llunyania li proporcionava aquella zona comfort que com si fos una cuirassa feta de núvols el protegia de la incertesa i les sorpreses inesperades.

Tenia sota control aquell caos disfressat de diable, amb aquella cua llargaruda i aquelles banyes punxegudes, que pretenien mofar-se, sense èxit, d’una existència única i insignificant, la seva pròpia.

Una essència el vestia amb aquella combinació única de gens que tan sols la natura era capaç de dissenyar. I orgullós de la seva autenticitat desfilava per aquella passarel·la anomenada vida.

Jutges i crítics perdien el seu temps en dictar sentències que no tenien validesa perquè no els competia. Només déu tenia aquest poder i afortunadament havia mort abans de néixer.

Passejava tot sobrevolant aquells volcans en erupció que escopien lava enverinada, i immune sortejava qualsevol ferida en potència. La seva mirada blava es diluïa amb el color del cel i l’horitzó deixava de ser fita per tal de convertir-se en realitat.

Els somnis són bocins de futur que amb l’esforç i la tossudesa de la pròpia voluntat acaben esdevenint present.