Pedra paper tisora

Un dia qualsevol, que va resultar no ser-ho, jo caminava pel bosc i vaig topar amb un matoll. Era tan petit i bufó, que em cridà molt l’atenció. Vaig seure al seu costat i tot d’una es posà a ballar. No hi havia música ni cap veu angelical. Només un moviment de dreta a esquerra, d’esquerra a dreta, que m’incità a mirar, entre les seves franques,  entre les seves fulles. De sobte, vaig veure una màgica lluentor. Allò brillava amb els raigs d’aquell sol. Les meves mans prengueren aquell objecte de metall.

I des d’aleshores que duc sempre a sobre unes estisores que ho tallen tot: els fils que maneguen les titelles, els fils que sostenen els globus i els estels dels nens, els fils que cusen les nostres vestimentes, els fils de conversa que ens renten el cervell, els fils de veu que parlen dels demés, els fils d’Ariadna que et fan trobar la sortida, les cordes que no deixen salpar el vaixell, les cordes que engeguen de nou el temps, les cordes que tenen dos caps, les cordes musicals que et regalen tota mena de cançons, les cordes que escalen muntanyes, les cordes vocals que esgarrades són afonies de tant cridar, les cadenes que ens empresonen de peus i mans, les cadenes que ens fan treballar a l’estil d’en Ford, les cadenes que formen sèries numèriques, les cadenes que guarneixen el nostre cos, els papers que dibuixen garlandes, les múltiples robes que es converteixen en una bànua de patchwork, les branques dels arbres mortes, les herbes salvatges que apareixen a tot arreu, les flors per fer buquets d’amor, les relacions infructíferes que t’emboliquen en un malson, les males energies que espanten les bones, els moments foscos que apaguen totes les espelmes, els abusos i agressions que fan de la injustícia una forma de viure…

I és que les meves estisores tallen també el temps: els segles en anys, els anys en estacions, les estacions en mesos, els mesos en dies, els dies en hores, les hores en minuts, els minuts en segons…

I a l’últim instant de vida, tallen la soga que duem al coll.