Caminant cap a tu

Camino cap a tu. Et veig ben lluny a l’horitzó, ben quiet, mirant-me, atent. Recorro laberints, obro portes, tanco finestres, escalo parets, salto marges, sempre amb la mirada fixa al teu cor latent. I tu, impassible, t’escapes en el temps, et camufles en els dies, t’escoles entre els meus dits, totes les nits. La meva por a no tenir-te és la teva por a tenir-me. Una creuada d’interessos diferents, motivacions paral•leles, que mai no es creuen i caminen infinites cap a direccions i sentits idèntics. Les nostres pors paren i juguen a la corda mentre la nostra història salta i salta fins que falla.

La nostra cuirassa ens fa esclaus de nosaltres mateixos i ho prefereixo. Millor ser esclau d’un mateix, que dependre dels demés… en aquesta societat nostra. I ara, decideixo, amb la ment freda i el cor mut, deixar de caminar cap a tu. Faig una aturada i em refugio dins la meva closca. Et donaria les meves coordenades, et faria senyals de fum, t’escriuria missatges en clau, per a incitar-te a caminar, a caminar cap a mi… Però de res serviria. Ara, la ment vol endreçar el caos provocat pel cor, que no té l’última paraula. La meva ànima em suplica una mica de pau i calma.

Els porus de la pell ara són ferro vell, oxidats pel temps. Grinyolen a cada frec, a cada fals moviment. El bàlsam de la soledat guarirà aquella ferralla en què s’han convertit els meus batecs. Romandré aïllada, sense cap anada, sense cap tornada, estàtica i rotativa, sobre un sol eix: jo mateixa.

Mentre jo em trobo, prova’m tu també de trobar-me.