Amor mort
Fins ara caminàvem sobre les mateixes passes.
Ara les passes, per camins diferents, s’allunyen.
El mirall és trencat, ja no som ànimes simètriques.
Com les serps, ells ara la pell muden.
No valen possessions, no valen rancúnies.
La química se n’ha anat.
La seva essència de costat.
Tot flueix si ambdós accepten l’amor mort.
Els cors estan de dol.
Cal plorar per la separació.
Cal mirar cap endavant amb il·lusió.
Amors eterns som, però els Déus ens lliuren d’altres passions.
I ens preguntem: què he viscut fins ara?
Pensava que era cert, complert, etern…
Però no… potser era un miratge, un encara…
Irrealitat, plenitud, sinceritat esfumades.
Tot ha estat una il·lusió, una al·lucinació, una farsa.
Amor substituïble? Doncs, no… perquè no era amor.
Abans de néixer, l’amor mort ja era mort.
Molts cops, l’ànima cega
que no accepta el desamor,
que l’altra ànima ja no sigui seva,
troba neguit, desequilibro, buidor,
naufragi, desesperació, plor,
tristesa, insatisfacció, desgana,
… suïcidi… mort.
La flor s’ha pansit.
Ja no cal regar-la.
Si la deixem al test
Es podrirà amb el temps.
L’estimació no la farà reviure.
Tampoc l’odi ni el ressentiment.
Cal renovar la terra.
Ja vindrà una nova era.
I amb la primavera
Qui sap… una altra flor bella.
Tristesa,
Soledat,
Buidesa,
Foscor,
Desil·lusió,
Estic perdut
Estic perduda
Estic fotut
Estic fotuda.
Dolor intens,
l’espai envaeix.
També les cambres, la cuina,
el bany, els carrers.
Tot ara és àrid, ben sec.
Sense vida, ben mort.
Les ganivetades han travessat el cor.
Només el temps ens tornarà a fer vius,
I només quedaran les cicatrius.
Confiava en tu,
T’estimava,
T’ho he donat tot
I tu?
M’has ben mort,
L’amor és etern.
El desamor no existeix.
L’amor és per tot arreu.
Què faria sense ell el món?
Tot seria tristor.
El desamor és la manca d’amor,
desesperança i buidor.
Contraris contrariats als dits.
Essències interrelacionades.
Un sense l’altre no té sentit.
Un blanc i negre
I també un gris
Al mig.
Un joc d’ombres,
Sense trobar les normes.
Graus greus i grisos
Alleugerats o intensos
Un ventall de colors d’amor.
Els volts de la llum i la foscor.
L’amor no desapareix a la lluna
Sempre queden engrunes.
I pot resorgir, es pot revifar.
Les cendres amaguen eternes
aquell amor tendre.
Mai és tard.
Encara.
Els teus ulls m’emmirallen.
L’amor il·lumina la felicitat
Ben estar del benestar.
De cop i volta,
Quelcom tapa el sol.
La llum ara és fosca,
Ombra.
Ja no hi ha amor.
La mirada apagada de l’ànima
Ara plora sense llàgrimes.
La melangia acompanya la soledat.
El record de l’amor ja és passat.
Serà sempre ben rebut el desamor
Senyal d’un amor anterior.
L’amor i el desamor,
Agafats de la mà,
Caminen cap a l’eternitat
Junts, plegats.
L’eternitat s’acaba
amb la mort, ara.
Desamor…
Crua i nua cruesa
Amaga infelicitat i tristesa.
Buidor extrema.
Desesperació desesperada
Desesperança.
La moneda sense les dues cares.
Desamor…
excés d’amor,
L’última gota
que del cor vessa,
besa, brota.
Si mai esperes res de ningú,
mai et decebrà*
Desamor…
Desengany sentimental
Sentiment desenganyat
Desamor…
Addicció sense la droga,
Sense l’amor.
Decepció pura, egoismes, mentides,
Buidor plena, sense compassió.
Sentiment de dolor i injustícia.
Sense sacrifici, no hi ha amor.
El cos s’ha trencat
I l’ànima també
Pel dolor de l’amor arrencat
Cruel.
Alliberació de tot.
Plaer.
L’amor s’ha anat perdent…
Ha quedat allà enrere…
En una perduda drecera…
Oblidat en el camí ardent…
Ara hi ha glaç a la carretera,
Ara ja no te’n refies d’ella.
I saltem d’aquí a allà
Ara del desamor a l’amor
Després de l’amor al desamor
I volta a començar,
aquest cop amb peus de plom
per por de tornar-la a cagar.
Quan s’estima més allà del possible
El desamor en forada el cor, ara invisible.
La traïció duu de la mà la tristesa i el desengany
I ara s’ha de sortir del parany, any rere any.
Manca l’amor
De tu,
De mi,
De tots
Implicats
En un amor
relacionat.
La lívida descendeix
Ja no creix
Les hormones ja no juguen
Ja no pugen.
El cervell dóna set anys de vida
a una parella, la química.
I és quan entren les ganes
De la poligàmia.
Mireu els micos…
El romanticisme s’esforça
I mascle i femella
Caminen junts fins que la cosa es torça
Avui és diferent.
Ja no sento el mateix.
No sé el què em passa.
La por se m’escampa.
Segueixo estimant?
El meu amor bada?
Inseguretat
Cap embrollat
Pena estesa.
Avui és diferent.
Ja no sent el mateix.
No sé el què li passa.
La pena se m’escampa.
Em segueix estimant?
El seu amor bada?
Inseguretat.
Cap embrollat.
Por estesa.
(*) Sílvia Plath
SOMNI TURQUESA 
Bona manera d’encadenar els versos adquirint un bell sentit…
Carolina, és preciós, es nota que l’has fet amb amor i és que sense un no existiria l’altre…
M’has encés el cor, bonica…
Una manera clara i concisa d’explicar l’amor i el desamor, una realitat que ens envolta i que a cada ensopegada, ens fa crèixer una mica més, preparant-nos per poder tornar a estimar.
Gràcies Carolina!
molt bé Carolina, com sempre, molt maco.
Sempre s´estima Carolina, la unica cosa que cambia, és la manera d´estimar. El desamor separa massa i qun hi han hagut bons fonaments, no cal destruir-los per passar pàgina, de vegades cal només arraconar-los en una caixeta vermella i de tant en tant només recordar-los o potser ni això. Però tampoc cal sotarrar-los de no ser que el seu pas per la nostre vida, hagui estat massa traumàtic.
De vegades cal només passar pàgina i deixar-los enrera…
m’has emocionat!!!!!
quina preciositat!!!!!
Llegir-te és reflexionar…és sentir que tot el que crec, tu ho saps escriure…ET FELICITO!!!!!!!
Amor i desamor més estimació. Carolina l’amor té data de caducitat l’estimació no en té. Amor no és estimar.
m’encanta com jugues amb les paraules, amb sentiment.
Sento que el joc és el més serios que hi ha
que de les reflexions sobre el desamor en surti un poema que és un cant a l´amor, Caroilna com estimes !!!
Increïbles línies que defineixen versos per descriure sentiments contradictoris i de vegades predictius, que dicten cors solitaris, plens de renúncies, de no saber si és amor o desamor… Un sol cor, un sol cos, que es divideix amb l’altre, que es separa, que s’allunya… Bé, de fet has sintetitzat molt bé el que hom creu, pensa, sent, sobretot sent, un cop l’amor es mor, quan no queda res per a lluitar dins el combat de l’amor, la tendresa mai s’allunyarà, l’amor tampoc, i és que el desamor, pens, només existeix quan l’amor no ha existit mai, si s’estima s’estimarà tota la vida, no es pot perdre allò que has estimat tant, mai, i més si defineix l’essència profunda, tant, que arriba a l’ànima, sempre viva, com l’amor, molt més enllà de la mort…
L’espernça s’ha encallat. Les fades han perdut la vareta màgica. Sese ilu.lusions, la vida recau com un soufflé. Amb el xiulet despitat d’un neumàtic quie es desinfla.
L’esperança s’ha encallat. Les fades han perdut la vareta màgica. Sense ilu.lusions, la vida recau com un soufflé. Amb el xiulet despitat d’un neumàtic que es desinfla
Us he de confessar que m’ha portat força estona i treball mental agrupar totes les vostres visions en un sol poema. Tot i que crec que d’aquest poema podríem treure més d’un… jejeje
M’encanta que us hagi agradat… la veritat és que dubto… perquè no és el mateix fluir amb la imaginació i sentiment que una té que mirar d’entendre i transmetre amb les pròpies paraules allò que sent i pensa un altre.
Gràcies a tots i a cadascun de vosaltres per animar l’àgora turquesa.
Un gran trevall Carolina,m’ agradat mol am quina delicadesa has tucat un tema tan complicat,com es el del amor i el desamor que no deigen de ser dues maneres d’estimà, una en joia l’altre en amargura,cuan realment deijas de estimar,es cuan traspases els limits de la indiferencia.
Ja m’ho imagino Carolina que no és el mateix fluir amb la imagianció i amb els teus propis sentiments, a tenir que fer-ho amb el d’un munt de persones, però amb això demostres tenir un domini i una tècnica, que Déu ni do! Felicitats Carolina de debò! Perquè em sembla tant difícil com jugar una partida d’escacs sense el tauler o escaquer, s’ha de dominar-ho molt.
Ha estat una lectura que ha fet que de nou hem tanques dins meu i revisqués el que un moment de la vida i no fà pas massa he viscut. Certament encara avui penso: -Em segueix estimant?… Moltes gràcies, ha estat un bateg de cor!
La nostàlgia m’ha envaït i el record ha ressorgit. Però a vegades es necessari recordar per tal de valorar allò que ens manca i no tenim, i allò que tenim però no necessitem. Tanmateix la reflexió de l’amor i el desamor és com el quadre sense observador, són inexistents l’un sense l’altre i l’altre sense l’un, no s’entén. L’amat tem el desamor, i el desenamorat busca allò perdut. Xapo, és molt maca.
Xapeau per la teva reflexió, Helena! M’encanta!