Davant d’un mirall

Tot d’una s’aturà el seu cervell, baixà de la nòria i deixà de donar voltes. Semblava com si el temps hagués aturat tots els rellotges i les seves agulles s’haguessin convertit en una estàtua de sal, després de mirar enrere.

I allà es trobava ella, davant d’un mirall d’esferes polifacètiques. S’espantà al veure reflexada aquella dona estranya, descabellada, desgavellada, amb les pupil·les dels ulls perdudes, a quatre grapes i la mirada alçada junt a la seva mà esquerra, en senyal de clemència. Era la imatge de la desesperació, la imatge d’allò que mai hagués volgut veure, la imatge desvirtualitzada d’una dona que havia perdut la seva essència. Una dona feble.

La buidor inundà les seves llàgrimes, que recorreren el seu cos esquifit i escanyolit pel turment. Fou la seva mirada, blava i neta, qui li llançà una espurna de força que li donà una llum d’esperança. Aquella espurna contenia el codi del seu ADN, allò que havia deixat oblidat en un camí sense sentit.

És quan se n’adonà que havia deixat la seva vida en mans alienes, unes mans brutes, no mereixedores de la seva essència, dels seus sentiments, de les seves emocions. I la culpa havia estat d’ella, no de les mans corruptes que només aprofitaren una ocasió única que no es repeteix a la vida. S’havia desprès del seu jo i poc a poc s’havia convertit en una rèplica d’ànimes perdudes, que rodolen per un món sense rumb.

Un cop sense rumb, ara tocava seguir l’espurna de la seva mirada i mirar cap endins i deixar l’enfora de banda. S’havia entregat tant que ja no li quedava res d’ella. Les seves mans eren buides. Havia tornat a caure en el parany d’aquell fantasma que sempre l’empaitava: la drogodependència emocional.

I ara era el moment reversible, de tornar enrere allà on havia errat el camí, de prendre de nou el rumb cap a si mateixa. No es mouria, no prendria cap drecera, només deixaria que aquelles mans alienes s’apropessin a ella per pròpia voluntat un cop netes. Lluny del rancor, lluny dels retrets, lluny de l’ennuig, s’endinsaria en una decepció sana, d’acord amb les seves vivències. Deixaria que la natura li mostrés un nou aprenentatge, única possible conseqüència als seus errors comesos.

Ja restava tranquil·la, ja tornaria a ser ella. S’estimaria ella primer i en segon terme, es deixaria estimar. Mai més al revés.

Havia vist que la causa del problema era ella, només ella.