A la superfície

Els viatges a la profunditat ens transporten a un món màgic,
cercant un sentit en el camí de més d’una direcció,
perduts en dreceres que s’ofeguen en plors nàutics,
trobant una escletxa de llum que ens ajuda a triar la gran decisió.

Sóc aquí ara, més tard no.
El temps ens limita les oportunitats.
Sóc aquí més tard. Ara no.
Imaginem a l’inrevés les veritats,
quan no ho són.

La pedra pesa molt, molt i molt.
La corda penja del coll i m’ofega.
I jo no puc fer-hi res.
La situació m’arrossega.
La mar se’m cruspeix
Els ploms fan la seva feina,
poc a poc, lentament… sense pressa.

No vull morir.
Tot i que el món estigui podrit,
de cargols sense banyes.
Vull ser com aquelles fulles,
caigudes de les muntanyes,
sobre les aigües dels rius,
que suren i suren,
sobre l’amagatall de peixos ben vius,
recorrent el camí a seguir,
tot ple remolins,
per acabar morint,
un cop assolida la fita,
A la immensitat de la mar,
quan ja tot és dins el sac,
i el blat ens l’hem menjat.

A la superfície surem i respirem,
A la profunditat sentim i estimem.