POESIES PER POETES DE SEMPRE
Aquest espai el vull dedicar a les poesies que ens han deixat empremtes de la nostra essència al llarg de la història. Us convido a que compartiu aquelles versades que us arribaren a l’ànima i que fins i tot foren cantades. Aquella veu que mai ha pogut ser emmudida perquè el poble l’ha fet seva. Aquells cants a la llibertat, a l’amor i a la dignitat. Versos lliure d’unes ànimes turqueses que ho foren sense esperar res a canvi.
A tots vosaltres, revolucionaris de les lletres!
SOMNI TURQUESA 
Beneïdes les teves bones idees… Compartiré amb vosaltres un poema de Salvador Espriu que diu moltes de veritats. Moltes vegades m’he sentit estrangera a la meva terra, però no se m’ha ocorregut mai partir a un altre lloc. Poema impressionant, espectacular, d’aquells que han fet història, esper que vos agradi:
Assaig de càntic en el temple
(Salvador Espriu – Ovidi Montllor)
Oh!, què cansat estic de la meva covarda,
vella, tan salvatge terra,
i com m’agradaria d’allunyar-me’n,
nord enllà, on diuen que la gent és neta,
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç.
Aleshores a la congregació,
els germans dirien desaprovant:
“Com l’ocell que deixa el niu,
així l’home que abandona el seu indret”,
mentre jo ja ben lluny, em riuria,
de la llei de l’antiga saviesa
d’aquest meu àrid poble,
Però no he de seguir mai el meu somni,
i em quedaré aquí fins a la mort,
car sóc també molt covard i salvatge,
i estimo a més amb un desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria.
incorporat! Gràcies Antònia! No deixis de compartir-ne més!!!!!!
“T’estim però me’n fot. No em resta gaire
de suportar la humiliació del vòmit
vital que és estimar. Ja fineix l’hora
dels finestrals oberts, les dents polsoses,
les taques de pantaix per les solapes
i dels taurons pels músculs o dreceres.
Se’m fonen tots els ploms de la mà dreta
sols que et toqui amb dos dits, arrapadissos,
per integrar-te en mi. Però s’hi encenen
aurores boreals que són contagis.
T’estim però me’n fot. Som a l’espera
del llamp reblanidor que ens amalgami
i t’encasti en mi tant, que pugui dir-te:
-Ja t’estim tant, que et pots morir quan vulguis.”
Del gran Miquel Àngel Riera
Una pàgina al bloc per aquest poema genial… no hi ha cap més adjectiu i me’n fot no trobar-lo.
Bé, d´en Ramon Comas i Maduell no sabria dir-vos quin dels seus poemes m´agrada més, però ja que l´Ignasi Riera, amb estima, el va batejar com “el poeta patriòtic”, us deixo un tast de la seva lluita i del seu crit:
ERA UN PAÍS
L´obsession de la moisson
et l´indifférence à l´histoire….
René Char
Era un país que el arbres
els havien pintat
d´un color que no era el seu,
i daven poca fruita.
Els ocells, per cantar, dissumulaven,
encauats en la terra
o des del sotabosc. Només alguns
d´exòtics, més o menys,
miraven d´enfilar-se en unes gàbies,
daurades, ja se sap. I ran de terra
s´oïen grills petits que, amb frenesí,
repetien també
monòtones històries, el de sempre.
Per evitar les tempestes,
s´havien privat d vent.
La terra, com que era vella,
miraven de cobrir-la de rajoles,
exactes l´una de l´altra,
per fer un mosaic i desfilar-hi damunt.
Però de flors i cançons
eren més aviat, ja ho veieu, músties.
Val més deixar-les i provar
encara de sembrar, que la llavor
ja és avesada a terra trepitjada,
a tan aspra creixença, que somio
un dia bell de sega.
( Les paraules no basten, 1963 )
Cristina! Gràcies per compartir els teus gustos literaris i poètics!!! De seguida crearé la pàgina amb l’autor i el poema!!!!
[…] estimes, també, cap a les poesies dels poetes de sempre, cap a la filosofia turquesa i cap a les festes populars són estimes dedicades al passat, a la […]
Somni Turquesa said this on Abril 10, 2010 a 11:01 pm |