L’home de les dues coves

Vet aquí una vegada un temps en que no hi havia temps. Els moments eren precedents a la història i la humanitat tot just començava. Homes i dones, amb més cabell i menys cervell, amb una mandíbula pronunciada i unes celles que esgarrifaven. Germans més que mai dels micos, actuaven com animals dins una natura salvatge. La por només era una eina per estar alerta i la cacera una altra per a sobreviure. L’instint visceral imperava sobre l’instint cerebral. Només les mans eren una demostració de la seva intel·ligència i el seu potencial de construir un nou món, un nou ordre, una nova conquesta.

Hi havia un home fort i llest que rondava les coves, guaitant les pintures rupestres. Sensible per dins, era sec per fora i no mostrava les seves febleses. La seva recerca de la cova perfecta era com una utopia mai establerta en una realitat fugissera. Totes les coves li agradaven, totes tenien una cosa o altra. Mai se decidia, tampoc volia. Fins que un bon dia, es va topar amb la cova somniada, la va penetrar i posseir i li va prometre estar-s’hi per sempre. Havia de dir adéu a les altres coves i necessitava el seu temps per habituar-se a un canvi de mentalitat que havia estat constant durant aquell temps que no hi havia temps. La atemporalitat l’havia cobert de vivències superficials que omplien el seu ego i el feien anar a la seva. Però de cop, aquell temps que no existia s’havia aturat, davant d’aquella cova única, davant d’aquell cau que l’acollia incondicionalment, amb la mà al cor i l’ànima a les seves mans, blanques, pures, nues.

Es decidí per aquella cova i agafà el compromís de fidelitat, lleialtat i sinceritat. Però mai és res el que sembla. La seva autoestima necessitava de les altres coves, necessitava sentir-se encara lliure, necessitava volar de cova en cova. I tot i la decisió presa, caigué en el parany de l’engany, en els crits de desesperació d’una altra cova, que necessitava companyia, que requeria ajuda per a sobreviure, atès que les seves bases jeien sobre una penya-segat. Aquella cova buscava un home, fos quin fos, tant li era. Ell, atret per la bellesa, debilitat i joventut d’aquella cova que es trobava a l’abisme, va pensar que podia combinar la seva vida amb dos rumbs paral·lels, sense que la cova perfecta se n’assabentés. La cova desesperada era còmplice de la seva traïció i junts signaren un pacte de silenci.

Per altra banda, la cova perfecta vivia en una ignorància de somni , d’il·lusió, de joia. Tot i les sospites per les seves desaparicions de l’home, sempre pensava que necessitava el seu espai per estar amb si mateix, de la seva pròpia soledat. Però la realitat era una altra, no cercava la soledat sinó altres companyies. I mentida rere mentida, anà entrant en aquella altra cova amb el desig de la luxúria, amb el desig de posseir-la. Només era una qüestió d’egoisme, per part de l’home, per part de la cova necessitada.

Un dia la cova perfecta se n’assabentà de la veritat i donà gràcies a que l’home confessés després d’arribar a un atzucac empentat per tantes fal·làcies. La cova no s’enfadà, la cova només se sentí traïda, decebuda i finalment, entrà en un pou de tristesa que la inundà de llàgrimes. D’aquelles llàgrimes naixé un riu, que s’anomenà vida i que només tenia un únic destí: el mar… allà on moren tots els rius fets de llàgrimes.


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

 
%d bloggers like this: