El mussol i la sirena

Era un hivern qualsevol i diferent a tots els anteriors, ple de flors, amb un sol que torrava la nostra pell acotxada per núvols de sucre i caramel. Les dreceres silvestres vorejaven un bosc verge, que amagaven trinxeres d’una altra època. Ara tot romania en calma, la pau era latent amb el batec de dos cors, els nostres, que s’estimaven al compàs d’una cançó que sonava de fons. Les guitarres elèctriques ens enlairaven cap a un cel, el setè, i amb les seves notes estridents feien una orgia d’ànimes, a la vora els àngels, que només eren mers espectadors anònims.

Un encetament d’una època que lluny de ser fugissera, pretenia ser eterna. Com qui vol que un somni mai sigui conscient, com qui vol que una realitat no sigui mai subconscient. Com qui vol viure despert amb els ulls tancats, cecs per una confiança que va i ve, en una mateixa direcció.

Un aterrament en un tren de terra que no passava de llarg i que s’aturava a cada estació de cada un dels anys… La primera fou la tardor, ara l’hivern, i amb la vista fixada a l’horitzó, inamovible, guaitàvem la primavera i l’estiu, amb el desig de refer el camí d’un temps que futur es convertia en present i acabava esguardat en un àlbum de fotos, dins el calaix del carpe diem.

Records d’una nova història escrita amb el pols de dues vides que coneixedores de res, reconeixien la seva fortuna. Un conte de fades i follets que sempre acabava bé, perquè mai no acabava. Un final que tornava a l’inici, només tornant a obrir el mateix llibre. Vet aquí tu i jo, vet aquí “naltros”.

Sense més riquesa que la que val la pena, lluny de materialismes asfixiants, caminàvem de la mà plegats pragmàticament i anàrquicament, amb l’únic objectiu de cultivar un jardí privat, exclusiu i digne, ple de plantes silvestres, que lliures florien valors universals com la sinceritat, la lleialtat, la transparència, la fidelitat, la noblesa, la bondat, el respecte i la llibertat de ser un de sol, tot i les diferències.

El trencaclosques ja no trenca closques i encaixa peces, poc a poc, sense pressa. L’oportunitat de ser en l’instant oportú la decideix un atzar que juga als daus de múltiples cares, façanes que consoliden els pilars d’una llar quilomètrica, en sintonia.

Tot flueix involuntàriament amb l’anhel d’una vida compartida sense espines, sense ferides. El vent de ponent, amb la mirada atenta del mussol d’ulls verds, infla els seus pulmons per a submergir-se dins la mar turquesa i abraçar la sirena de les ànimes inquietes.


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

 
%d bloggers like this: