Serenitat

La tempesta troba la calma.

La llum torna a aparèixer.

Les accions ara són pensades.

Els problemes s’esvaeixen.

Trobaré algun dia la serenor.

Trobaré algun dia un mar sense ones.

Trobaré algun dia l’aturada del món.

I serà llavors que ja no hi haurà dolor.

L’essència es despista entre els plors.

Però la pau arriba de mà del consol.

Ja està fet.

Ara cal refer.

Poc a poc construirem

tots plegats

el somni turquesa

pels que tant hem lluitat.

Us animo a que maó a maó

construïm aquell somni

que tant és meu com és vostre

i que desitjo que torni.

Anuncis

7 Respostes to “Serenitat”

  1. Tots trobarem el dia on tot sigui més senzill i les coses senzilles tinguin valor real! Un somni turquesa que se’ns farà relaitat!

  2. Compta amb nosaltres per a construir de nou el Somni Turquesa encara que costi molt esforç no ho podem deixar morir d’aquesta manera. Continuem com si res hagués passat. dixit

  3. Seguim, no ens aturem,
    anem fent i refent el vers,
    la calma, el camí… Endins,
    potser ningú ho entendrà mai,
    però un somni acaba en malson,
    un malson cerca el somni,
    per fer equilibri junts.

    Arribem a despullar el vent,
    turquesa és color d’alliberament.

  4. Si, ojalà algún dia habrà para todos un maravilloso dia en que el cielo lo veas de color turquesa y veas todo tu sueño resuelto y la serenidad pasee de nuestro lado 🙂

  5. Que bonica que és “Oxala oxala”, es una canço que m’encanta, i també el teu poema, un cant a l’esperança per no defallir en l’intent de tirar endavant els nostres somnis i transformar el món on vivim. Inspirat en el teu poema he escrit el que segueix:

    Grops que deixen emprenta,
    llamps i trons,
    ferotges espetecs,
    pluja de despropòsits,
    destructives pedregades,
    riuades de ximpleria,
    les aigues que es desborden.

    Turmentat devenir.
    De mort, ferida la terra,
    explota i es sacseja,
    dóna i deixar a anar,
    les darreres cuetades.

    Raça humana desorientada,
    òrfe i enfrontada.
    Anegada per oceans,
    de prepotència i intolerància,
    d’infinita ignorància.

    Baixada en picat,
    sense remei,
    caiguda lliure,
    tocar fons per fí,
    ja n’era l’hora, s’acabat.

    El no res i res se sent,
    el silenci que ho diu tot,
    que parla per si sol,
    no hi caben les paraules,
    només la reflexió.

    El moment tan esperat.
    Pausa i calma,
    tot parat , suspès,
    per començar,
    partir de zero.

    Les ànimes que s’omplen
    d’energia vital,
    que respiren de nou.
    Batecs fons i sentits,
    per èsser i estar, sense més.

    Les capacitats desperten,
    per escoltar tot,
    per sentir absolutament,
    per viure intensament
    i gaudir-ho.

    Obrir pas i fer camí,
    ara sí, construir,
    amb pas ferm i decidit,
    sense obstacles,
    vers l’objectiu somiat.

    Terra sigui terra,
    món que sigui món.
    L’univers estigui content.
    Siguent aturquesats companys
    i sers humans plenament.

  6. Antoni, m’encaaaaaaaaaaanta. És un poema que parla el mateix llenguatge que el meu. És increïble que hi hagi persones amb les mateixes inquietuds, pensava que estaven en extinció. A més, les paraules et duen directament a les imatges dins un cervell que vol somniar i pot veure allò que fa mal i el que desitja que algun dia sigui.

    Gràcies Antoni, per donar riquesa a aquest petit racó virtual, perdut entre les idees i les paraules, que prova d’arribar a la profunditat de les ànimes que “perden el seu temps” en llegir-lo 🙂

    Una abraçada ben forta i ben turquesa.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

 
%d bloggers like this: