Atrapada dins un mirall

Quan va néixer, els seus records eren nuls, la seva experiència inexistent, la seva ment ben buida. Tot i aquestes mancances, el seu DNA la feia única i irrepetible amb una combinació de gens ancestrals que l’arrelaven a un passat.

Passaren els anys i la seva essència inicial es complementà per una cultura acotada per les fronteres d’aquell poblat irreductible, que sobrevivia any rere any als imperialismes i a les globalitzacions d’un pensament únic que pretenia ser mundial.

La seva infantesa fou una esponja que xuclà tot allò que l’entorn posava al seu abast: normes, actituds, tarannàs, comportaments, sentiments, coneixements, filosofies, maneres de fer… Tot era un poti-poti que contradictori anava creant una història individual d’un ésser femení que creixia dia a dia en cos, cor i ànima.

Tot eren aprenentatges massius que es contradeien i confluïen en diferents autopistes del seu cervell. Quan de sobte, aparegué la seva adolescència i entrà en un victimisme existencial.

Víctima de la religió, aprengué a cercar la bondat dins seu i en l’entorn.
Víctima del sistema capitalista, aprengué a ser competitiva.
Víctima de la cultura, aprengué a ser radical.
Víctima de la seva classe obrera, aprengué a ser activista.

Tot d’una, se n’adonà que allò que li havien ensenyat, tot era teoria que ningú portava a la pràctica. S’havia pensat que la vida era un conte de fades i en realitat no era més que una supervivència en plena selva, on la llei del més fort imperava i aquest es cruspia al més feble. Les seves ànsies de justícia, les seves ànsies de convertir la selva en un nou món paradisíac on realment aquella teoria apresa fos vertadera, la condemnà a una tortura existencial. Els seus ulls, ara nus de tota mena d’influència, jutjaven la realitat sense perdons ni excuses, sense fugides d’estudi ni motxilles a l’esquena. Fou quan adquirí la maduresa i es va fer gran.

I allà es trobava la realitat tal qual era, sense mentides ni floritures. Crua i nua.

Després de molts anys de llàgrimes vessades en el fracàs d’una lluita infructuosa, un dia va entrar al lavabo i es mirà al mirall. Agafà la tovallola i la llençà a terra. I des d’aquell moment que viu atrapada dins d’aquell mirall, cada cop que es reflexa amb una altra persona o amb una circumstància, de l’entorn. L’efecte dominó la va fer caure en una corrent d’un riu que se’n duu a tothom que es creua al seu pas.

Ara és un mirall de l’entorn, una bestiola més que s’adapta al medi per a sobreviure dins una selva on les feres sempre cerquen preses. El seu millor art és el del camuflatge, sota una pell que ja no amaga res.

Els seus records tornaren a ser nuls, la seva experiència inexistent, la seva ment ben buida.

Anuncis

3 Respostes to “Atrapada dins un mirall”

  1. es preciós Carolina. aquesta prosa reflexa pot ser el canvi de idealista a víctima de les circumstancies?

  2. mirall=conformisme, o quan ja no queden forces per lluitar. Realment molt maco

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

 
%d bloggers like this: